Comença a perdre hegemonia el PIB?

El passat mes d’octubre l'Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) difonia les dades del PIB de 2010, per comarques i municipis.

Explica a les notes metodològiques que les estimacions del PIB comarcal i municipal de Catalunya canvien de base comptable i adopten la base 2008, amb els resultats dels comptes econòmics anuals de Catalunya com a referent metodològic.. També argumenta que aquests canvis de base comptable permeten actualitzar i homogeneïtzar els criteris metodològics acordats internacionalment i que la implicació més rellevant és l'adaptació de les estimacions a la Classificació catalana d'activitats econòmiques 2009, congruent amb la classificació internacional NACE revisió 2. La població de referència dels municipis i comarques de Catalunya són les estimacions de població a 1 de juliol. A la base antiga, aquesta població de referència era el Padró municipal d'habitants.

En l'àmbit municipal l’Idescat publica també els valors afegits bruts d'onze branques d'activitat econòmica, si el municipi té més de 45.000 habitants, i agrega les dades en els grans sectors d’activitat quan el municipi té entre 5.000 i 45.000 habitants.

Tot i que l’any 2008 el PIB per habitant a Catalunya (29.300 €) és superior al del conjunt de municipis del Perfil (26.200 €), l’evolució dels tres anys ha estat menys negativa al Perfil en què, malgrat que tots els municipis veuen decréixer la xifra entre 2008 i 2009, de mitjana ho fan en menor proporció que a la mitjana catalana (- 4,16% i -5,14%, respectivament). També entre l’any 2009 i 2010, és millor l’evolució del PIB als municipis de la Xarxa que al conjunt de municipis catalans, ja que mentre a Catalunya no hi va haver variació, els municipis del Perfil en conjunt veien créixer el PIB per càpita en un 1,16%. Per tant, es produeix una lleugera recuperació.

S'aprecien, però, lleugeres diferències entre municipis. Entre els anys 2008 i 2009 les variacions oscil·len entre el -4,08%, -4,26% i -4,32% de Sabadell, Girona i Santa Coloma de Gramenet respectivament, i el -9,69%, -7,57% i -7,33% de Rubí, Barberà del Vallès i Mollet del Vallès. Entre 2009 i 2010, en canvi, 7 dels 13 municipis continuen amb disminució del PIB per càpita, tot i que amb percentatges menors que al període anterior. Així per exemple, les variacions negatives més significatives es produeixen a Sabadell (-2,16%) i a Terrassa (-2,13%) i, al contrari, els 6 municipis restants assoleixen augments, tot i que molt moderats.

Taula. Producte Interior Brut per habitant. Base 2008. Índex Catalunya = 100

                                             Font: IDESCAT.

                                              Font: Idescat.

Observem que al llarg dels tres anys Granollers és el municipi amb el nivell de PIB per habitant més elevat, un 45% superior a la mitjana de Catalunya. Gairebé les mateixes xifres per a Barberà del Vallès. A l’extrem oposat es troba Santa Coloma de Gramenet, municipi en el qual el valor dels béns i serveis produïts per càpita se situa per sota del 50% del valor mitjà de Catalunya. Els municipis amb índexs més baixos són Manresa, Mataró, Mollet del Vallès, Rubí, Sabadell i Terrassa.

Amb les dades del Valor Afegit Brut (VAB) l’Idescat ofereix també la distribució de la riquesa generada per sectors d’activitat. Destaca el sector de serveis com a sector generador de riquesa al conjunt de municipis del Perfil (72% del total el 2010), amb percentatges superiors als de Catalunya. Aquesta superioritat es manté els tres anys. Cal observar també que el sector perd pes progressivament al llarg dels tres anys a tots els municipis de la xarxa.

Els municipis amb més pes del sector de la construcció són Santa Coloma de Gramenet, Terrassa, Manresa, Mataró i Lleida. En el sector industrial destaquen Rubí, Barberà del Vallès i Mollet del Vallès amb percentatges del 40,4%, 38,2% i 32,3% del total de la riquesa generada al territori el 2010.

Nombrosos autors han escrit sobre les limitacions del PIB com a indicador de creixement econòmic. En un post de març de 2012 d’aquest blog, titulat "Les enquestes d'expectatives macroeconòmiques, el PIB alternatiu" Manresa feia diverses reflexions sobre la validesa de l’indicador.

Un dels aspectes que destacava era que estimar el PIB resulta complex i que un dels contratemps de pes per als seus defensors és l’endarreriment amb què es disposa de les dades en contraposició amb la rapidesa d’altres eines com les enquestes d’expectatives macroeconòmiques de les quals s’obté un indicador de la situació econòmica actual i futura del teixit empresarial.

Des del punt de vista comptable, resumint molt, les crítiques se centren en què hi ha moltes activitats que generen valor afegit, però que no obstant no són comptabilitzades al PIB, bé sigui per la simplicitat de la comptabilitat nacional, bé per la dificultat en l’obtenció de dades. Hi ha un reconeixement cada cop més gran entre els defensors de l’indicador, origen de diverses iniciatives internacionals, en el sentit de desenvolupar mesures millors del rendiment econòmic d’una economia complexa abans d’anar més enllà del PIB. És a dir, millorar la mesura incorporant les xifres d’economia submergida (estimada entre el 20 i 25-30% del PIB); xifrant les accions de voluntariat i associacions sense afany de lucre (estimades al voltant del 2% del PIB); comptant treball domèstic no remunerat (incloent l'atenció a nens, malalts i gent gran); i altres activitats derivades de la pèrdua de poder adquisitiu, com el mercat de segona mà i el bescanvi; o tenint en compte el valor econòmic dels actius i passius públics i privats. Tasca més complexa en temps de crisi econòmica.

Per a aquestes consideracions, segurament la millor interpretació que es pot fer del PIB actual és fixar-se en la seva evolució.

I quan es parla d’anar necessàriament més enllà del PIB és quan s’incorpora el concepte de mesura del benestar social. La polèmica és vella. Des de Simon Kuznets, un dels creadors de la comptabilitat nacional que va donar lloc a l’ús del PIB com a indicador econòmic, nombrosos autors posteriors i institucions, han estat crítics en aquest sentit. Resulta evident la seva ineficàcia com a indicador de benestar d’una societat quan només utilitza variables comptables que puguin expressar-se directament en termes monetaris i no considera costos ecològics i socials, ni distribució de l’ingrés. Confirma aquesta idea Ia distància cada cop més gran entre l’estadística oficial i la percepció dels ciutadans.

Així doncs, des de posicions més conservadores com les de les institucions europees que apunten la necessitat d’ampliar i fer més oportuna la cobertura de qüestions socials i mediambientals, fins a iniciatives poc tradicionals com la de Bhutan, de mesura de la felicitat dels seus habitants -citada en un altre post del blog titulat “Més enllà del PIB”-, s’han anat desenvolupant moltes iniciatives.

El coeficient de Gini, utilitzat com a mesura de la igualtat o desigualtat referides a la riquesa o renda d’un país i que reflecteix, en gran mesura, el nivell de desenvolupament. L’Índex de Desenvolupament Humà (IDH), un dels indicadors estadístics més utilitzats per mesurar i comparar el desenvolupament dels països, que incorpora un indicador de salut, un d’educació i un d’econòmic (el PIB). L’Índex de desenvolupament humà ajustat per desigualtat. El PIB Verd, que resta del PIB convencional els recursos naturals deteriorats. L’Índex de Progrés Real (IPR), amb més de 20 variables no recollides pel PIB com la distribució de la renda o el valor de l’activitat domèstica i el voluntariat, i que diferencia entre el creixement econòmic que afegeix benestar i el que no ho fa.

Tots els índexs esmentats són complexos i limitats davant l’amplitud del concepte de desenvolupament o benestar, i alguns són inviable políticament per les grans disminucions en la xifra del PIB que provocarien les correccions.

Relacionat amb benestar social i responsabilitat de les noves empreses i institucions amb la societat i el medi, diversos grups de professionals, empreses, acadèmics i ONG han volgut posar en valor una nova cultura empresarial i un sistema de gestió ètica i socialment responsable. Està captant l’interès d’empreses i institucions el model d’Economia del Bé Comú (EBC), que se separa del model de la Responsabilitat Social Corporativa, perquè segons el seu criteri, s’ha mostrat netament propagandística.

L’EBC sorgeix principalment de la necessitat de la població d’un nou ordre econòmic. Segons explica el seu creador, Christian Felberg, una enquesta de la Fundació Bertelsmann posava de manifest que el 80% dels alemanys i el 90% dels austríacs esperen un nou ordre econòmic. Quin deu ser el percentatge avui a Catalunya?

L’EBC ofereix una sortida i marca un camí. Ha estat criticat durament, fins i tot li han dedicat un assaig anomenat “Antología de disparates de la EBC”. Altres el classifiquen d’utopia congruent.

Per l'EBC el diner és un mitjà, un instrument, no un fi; per tant, el PIB en la macroeconomia, i el balanç financer de les empreses en la microeconomia, hi entren en clara contradicció.

El model proposa conèixer anualment mitjançant enquestes, el nivell de benestar de la població mesurant una vintena de factors sobre la qualitat de vida.

Per ser-ne municipi simpatitzant, cal donar suport com a mínim a una de les cinc activitats proposades. La tercera és la que ens pot ocupar. Es tracta de desenvolupar participativament un “Índex del bé comú municipal”, que és entre el producte del bé comú d’aplicació a l’economia i el balanç del bé comú d’aplicació a l’empresa. A través de la participació ciutadana es pretén determinar entre deu i vint factors de qualitat de vida importants per als ciutadans, mesurats un cop a l’any, a través d’enquestes a totes les llars del municipi. A part de l’interès del model, destaquem que si algun ajuntament mitjà o gran es compromet amb el concepte de “Municipi del Bé Comú” que planteja Felberg, possiblement la resta d’ajuntaments haurem de posar-nos a caminar (com està passant amb les estrelles de l’Open Data o la classificació dels indicadors de transparència?)

Maria Teresa Centelles Farré Servei de Processos estratègics i Servei de Planificació econòmica de l'Ajuntament de Granollers