Manis, fires, diades o, simplement, passeigs: el càlcul de persones en l’ús de l’espai públic

Rere cada manifestació al carrer, la mateixa cantarella: les xifres de participació dades pels organitzadors i les dades per la guàrdia urbana difereixen notablement, fins i tot en uns quants milers de persones (1). Tanmateix, comptar es torna tan polèmic com necessari, ja sigui per tenir idea de l'èxit de la convocatòria o, com a mínim, de les magnituds que tenim entre mans, ja sigui per ordenar la utilització dels carrers i vies; arribant a provar, fins i tot, capacitats de càrrega d'aquell espai públic. En aquell cas i en d'altres tipus d'activitats ciutadanes a la via pública, comptar és gestionar.

Gentada a la manifestació del 28 de setembre de 2013 a Palma de Mallorca. Foto publicada a Twitter per Marga Mas, reproduïda àmpliament a diferents mitjans

 

Amb tot, malgrat sigui inevitable el ball de xifres, cada cop resulta més pertinent arribar a disposar de metodologies per al recompte o per a l'estimació que permetin als gestors i a les parts guanyar un consens sobre les magnituds resultants, superant, doncs, el llançament de dades pel broc gros, sense cap base científica o fonamentades en percepcions i/o conjectures purament especulatives o intencionades; especialment quan, d'altra banda, el comptatge té una funció essencial en la gestió de les polítiques públiques, que és reconèixer la demanda o la intensitat d'ús de l'espai en grans concentracions humanes (una qüestió bàsicament de densitats), en termes d'extreure principalment indicadors d'eficiència. Per tant, serà precís abstraure's de les connotacions més passionals, què a la controvèrsia ha de correspondre, per sobre de tot, un debat lògic. Aquesta lògica ha contribuït a desfermar, ja fa uns anys, una interessant literatura científica sobre l'art d'estimar gentades, així com a sofisticar les tecnologies aplicades a les estimacions estadístiques.

El comptatge d'una manifestació lineal, encabida en un trajecte programat i en un únic sentit, es pot fer mitjançant moderns sistemes de detecció a base d'imatge aèria (2) o, més modestament, amb mostres a un determinat tram de la marxa, en diferents moments no extrems, que després, a base de mitjanes, s'extrapolen a la resta de moments i d'espais (3). Així doncs, havent-hi metodologies racionalment assumibles, el consens sobre aquelles i la fórmula del comptatge hauria de ser possible, evitant qualsevol desvirtuació o exageració del fet pròpiament estudiat. Segurament la qüestió del reconeixement d'aquests recomptes ha d'anar lligada amb la transparència dels mitjans i dels mètodes emprats, fins i tot cercant si cal (i si és possible) un ens “imparcial” per a l'execució de la mesura (potser apuntant a un tipus d'auditoria de qualitat ex-ante?), o permetent una co-gestió de la forma de mesura, o simplement explicant obertament com es du a terme. Encara que les polèmiques siguin inevitables, les solucions lògiques no hauran de ser gens banals per als tècnics, als quals sempre es responsabilitzarà de la gestió, i per tal com de l'estimació sobre totals es podran desprendre altre tipus de càlculs útils, relacionats, per exemple, amb la canalització de la mobilitat en transport públic o amb l'impacte econòmic sobre els establiments comercials o de restauració pròxims a la manifestació, o sobre el càlcul del cost dels mitjans necessaris per a la pròpia gestió de l'esdeveniment, o fins i tot de les repercussions a altres nivells més qualitatius.

Nogensmenys, a banda de manifestacions de tipus polític o sindical, l'espectre d'aquestes metodologies també és d'aplicació a altre tipus d'esdeveniments multitudinaris, ocorreguts en espais públics oberts, molt més prosaics, tal vegada menys passionals i sovint més festius: des del simple càlcul de l'ús d'un vial peatonalitzat, fins a xifrar l'afluència de públic en una fira a l'aire lliure i/o que es desenvolupi en un conjunt de carrers d'una ciutat (contemplant múltiples portes d'entrada/sortida, múltiples trajectes o en diferents direccions), que en essència en són base, per exemple, d'estudis de mobilitat.

Alta densitat de passejants pel Carrer Cremat de Terrassa durant la Fira Modernista de 2013. Font: Web Ajuntament de Terrassa

 

Vegem-ho amb un cas pràctic: una fira temàtica en el casc antic d'un municipi català. Imagineu-vos una fira que se celebra cada any al municipi, en dates assenyalades, durant tot un cap de setmana i que té per motiu recrear la importància d'un aspecte central del patrimoni material o immaterial de la ciutat (p.e., a Terrassa, amb la Fira Modernista, les activitats s'han combinat amb destacar especialment l'entorn urbà singular, l'arquitectura d'edificis públics i també de fàbriques i establiments comercials; o p.e. les enèsimes Fires Medievals que s'han multiplicat en els últims temps per molts municipis catalans fent èmfasi en el passat romànic) o del seu caràcter creatiu o innovador (p.e., a Vic, amb el Mercat de la Música Viva, o a Tàrrega amb la seva Fira del Teatre al Carrer, en la celebració de concerts o d'actuacions per tota la geografia local). L'explotació d'aquest atractiu per a la ciutat ha esdevingut rellevant per a la seva política de promoció turística i comercial. La fira es concentra en determinats carrers del municipi, zona que es descriu fonamentalment en funció dels monuments visitables, dels principals eixos comercials i d'aquelles zones destinades a firaires externs. L'Ajuntament dóna permís d'obertura als establiments en festiu i per plantar parades al carrer, que és de suposar que els establiments aprofitaran. D'entrada, estem parlant de dues magnituds: d'un temps de durada de la fira i d'un espai mitjanament acotat en el mapa municipal, però amb diferents entrades/sortides i presentant la possibilitat d'itineraris diferents i múltiples, sense seguir necessàriament un sentit únic. Malgrat això, es poden intuir d'antuvi certs itineraris majoritaris, que podran confluir en punts determinats de la ciutat. Algunes d'aquestes interseccions podran ser considerades com a lloc de pas concurrent per part d'una majoria aclaparadora de visitants. Aquesta majoria es podrà considerar respecte d'un percentatge sobre el total, que es decidirà mitjançant una ràpida enquesta entre els experts locals.

Plànol del centre de Terrassa amb especificació de l’àrea afectada per activitats de la Fira Modernista, aforaments d’informació automatitzada (en vermell) i punt central (“A”, en verd). Font: Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa

 

Trobar aquests punts o punt d'intersecció és clau per al comptatge, per tal com és allà on millor s'hi podrà efectuar, aplicant les tècniques que es disposin més a mà (4): o bé un torn de persones comptant tothom que passa durant les hores que discorri la fira per aquell lloc (o bé el seu substitutiu que consisteix en determinar “X” moments representatius sobre els que es calcularà una mitjana que s'aplicarà al total de moments), o bé la d'instal·lació de comptadors electrònics automatitzats, que comptin tots els caps que per allí passin (5). El comptatge ens donarà un número (el resultat brut).

Esquema de funcionament d'un comptador de tipus lateral. Font: Eco-Counter

 

A aquest número li apliquem, com a mínim, dues consideracions: (a) en funció de la proporció que es creu que representa el transit de persones comptat en aquest punt (85, 90, 99%,...), hi caldrà afegir el valor en números absoluts del percentatge que hi falta per arribar al total. I (b), d’altra banda, és molt possible que per aquell lloc una mateixa persona hi passi més d’una vegada durant la visita, amb la qual cosa caldrà sostraure al resultat brut un percentatge corrector, a determinar en funció del què estimin els experts o en funció d’una petita enquesta ad-hoc aleatòria, executada al lloc, amb una única pregunta: Quantes vegades ha passat vostè per aquest punt al llarg de la seva visita al municipi? El total s’haurà de dividir per aquest corrector.

En resulta, per tant, una equació simple del tipus:

Un supòsit figurat. Posem per cas que es compta 100.000 persones que hi passen; que els experts consideren que pel punt hi passa el 85% dels participants (per tant un 15% dels visitants no han passat pel punt, això és 17.647) i que mitjançant una petita enquesta surt que de mitjana els visitants hi passen 1,8 vegades, l'equació donaria el següent:

Aquesta metodologia explicada així sembla senzilla, però a la pràctica resulta un xic més complexa, atès que, llevat de casos excepcionals, els punts d’intersecció acostumen a ser múltiples o no exclusius, amb la qual cosa el comptatge no serà unívoc i reclamarà de més consideracions.

Una variant d'aquesta metodologia es pot aplicar també a altres supòsits de manifestacions no estrictament lineals ni unidireccionals; per exemple, al respecte de l’ús de circuits naturals, vies singulars o àdhuc de pas exclusivament per a vianants, on l'afluència no es concentri tant en dates concretes i interessi el càlcul constant de freqüències per a tots els dies de l'any, com ho és en el cas de comptatges als efectes d'avaluar el pes comercial d'un eix del centre, com ho és també l'aplicació de dispositius automatitzats al càlcul de la freqüència de persones, de ciclistes, altres tipus de vehicles o, fins i tot, de fauna major per un determinat indret periurbà. El món dels sensors hi juga, ara, un paper destacat en certificar els càlculs i en allunyar mica en mica les estimacions “a ull” i les "manualitats" polèmiques, tal i com habitualment ja es fa per als registres de la mobilitat viària, que redueix dels resultats extrets (o relega als mínims) la càrrega passional i/o interessada. I també se'ns pot acudir que genera certament tota una línia de negoci especialitzada en el sector dels estudis de mercat... I el tema dóna per a escriure tot un manual pràctic!

Exemples a banda, malgrat la voluntat d'objectivació dels mostreigs, ja només sigui per la frisança de tenir la capacitat d'emetre una dada estimativa tècnicament acceptable (o creïble, àdhuc per a nosaltres mateixos), no estarem exempts de subjectivitat i, per tant, de la possibilitat de provocar opinions contraposades, de forma que, en el fons, serà molt difícil sostraure's de polèmiques o, com a mínim, de debats interpretatius, que mediatitzaran les successives preses de decisió.  És aquí quan hem de recórrer de nou l'adagi sobre si la informació és per a fonamentar la presa de decisió o bé per a justificar-la (o per a criticar-la), o potser per a una combinació de totes dues funcions.

En qualsevol cas, què s'avivin la crítica i les interpretacions si aquestes són per a millorar la ciència i les tècniques mateixes dels càlculs i de les fórmules d'extracció, que aportin noves solucions a la captació d'informació o a les estimacions, i, per tant, a afinar en la presa de decisions; per exemple, emprant noves tecnologies derivades de l'explotació de dades eventuals de comunitats digitals, com ara l'ús de la georeferenciació de les fotos del Flickr, o dels missatges al Twitter fetes per a instants, fases o períodes concrets o àdhuc en temps real (6). Haurem d'aprofundir, doncs, en l'ús i desenvolupament de les aplicacions i les tecnologies de detecció que ens permetin explotar aquests nous filons d'informació en funció dels nostres requeriments de gestió més quotidians, i que, a més, possibilitin abaratir els costos de l'anàlisi.

Xavier Muñoz Torrent, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa (OESST)

--------------------------------

Notes:

1. Recordeu com la diferència de comptatge en la manifestació de l'11 de setembre de 2012, entre organitzadors i policia, fou de 500.000 persones, i de més 1 milió si les comparàvem amb les estimacions de la Delegació del Govern espanyol i d'alguns mitjans de Madrid; o la de la Via Catalana, d'un any més tard, de 1.200.000 entre les xifres del govern de la Generalitat i les de l'Estat; o una diferència de 30.000 en el cas de la manifestació a Palma de Mallorca del 28 de setembre proppassat.

2. Vegeu, per exemple, el rebombori generat fa uns any per l'aplicació del sistema Lynce de comptatge de manifestants, contractat per l'agència EFE en diverses ocasions (vegeu també la filmació per a RTVE). L'empresa Lynce, que patentà aquell sistema, cessà en les seves activitats durant 2012, per la baixa rendabilitat del negoci i després que des de diferents sectors es qüestionés la fiabilitat dels seus mètodes. En qualsevol cas, els mètodes sofisticats via fotografia i imatge aèria se segueixen emprant.

3. Sobre aquest particular és interessant revisar el què deia Llorenç Badiella al bloc e2013, mentre intentava saber “Com encabir quatre elefants en un sis-cents”. També hi apunta una bibliografia interessant sobre metodologies de càlcul de grans afluències en espais públics.

4. L'aplicació de la metodologia no ha d'estar deslligada del cost, així, per tant, ha de desenvolupar-se amb recursos que no la facin inviable en moments d'escassetat pressupostària, com els que ens ocupen; això és a enginyar-se-les per emprar vies de comptatge a peu de carrer o d'altres recursos externs que permetin una major automatització, però que responguin clarament a l'objectiu de mesura. I no sempre els automatismes han de representar un cost superior al comptatge manual. En el cas dels comptatges per a la Fira Modernista de Terrassa s'han aprofitat comptadors ja instal·lats als carrers comercials de la ciutat per empreses especialitzades en estudis de mercat, el cost dels quals és assequible, encara que els emplaçaments no siguin els més òptims.

5. En els casos de comptatges en casc urbà o d'alta freqüència de pas (manifestacions concretes) en carrers abastables, és preferible emprar comptadors aeris o en alçada (sensors d'infraroigs situats per damunt del pas), que permeten captar el nombre de persones per mitjà del comptatge de caps. En el cas de baixa freqüència, com ara mesuraments al llarg d'un període dilatat o àdhuc permanents, en els quals no s'espera cap aglomeració que saturi els sensors (com poden ser per a la mesura de clients potencials per al comerç urbà o per al registre de pas en camins o itineraris rurals), els comptadors a emprar poden ser en suports verticals (sensors de captació fotoelèctrica o piroelèctrica situats lateralment als vianants). L'oferta de sensors i de serveis relacionats amb l'explotació de resultats d'aquells és ben patent a la xarxa: vegeu, per exemple els serveis de les empreses Mírame o T-Cuento, o la comercalització directe d'aparells com Eco-Counter.

6. Vegeu el magnífic exemple dels mapes publicats per investigadors de l'Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos (IFISC) de la Universitat de les Illes Balears sobre visualització de la Via Catalana a través de les piulades enviades amb el hashtag  #viacatalana fetes l'11 de Setembre de 2013, metodologia que seria d'aplicació a altres estudis d’impacte d’esdeveniments socials sobre la mobilitat. Vegeu també el projecte de l'empresa catalana The Data Republic sobre el que ells anomenen “reciclatge” de dades de les fotos pujades al Flickr per a l’estudi d’indicadors turístics a grans ciutats, extraient-ne un mapa actiu de densitats.