L’algoritme que legitima, l’algoritme que governa

Les eines i els mètodes d’anàlisi

Es pot definir un algoritme com un conjunt finit, ordenat i ben definit d’instruccions que permet resoldre un problema o dur a terme una tasca determinada pas a pas; això és una seqüència de passos clars i precisos que, seguint-los correctament, condueixen sempre a un resultat concret. Ha de ser aplicable a supòsits semblants i, per tant, repetible (amb efecte multiplicador, doncs). Aquesta definició genèrica tan simple en estadística s’identifica amb un procediment sistemàtic i finit que especifica una seqüència d’operacions matemàtiques i computacionals per analitzar dades, estimar paràmetres, fer inferència o prendre decisions sota incertesa, a partir d’un conjunt de dades d’entrada. En altres paraules, constitueixen el transfons o les receptes d’aplicació d’una metodologia d’anàlisi.

Els algoritmes, més enllà de la definició científica, s’han posat ara a l’ordre del dia, per tal com constitueixen el funcionament i l’alimentació (el fonament) dels sistemes de governança de la dada a partir del tractament de grans bases de dades (big data) i/o d’intel·ligència artificial generativa (IA), abraçant no només l’espectre de l’estadística més matemàtica sinó el tractament de conjunts de dades no necessàriament quantitatives. Quelcom que, fins i tot, reposa en els rerefons poc transparents de processos de tractament de la informació, com si es tractés de noves fórmules patentables, secretes o exclusives en el món dels sistemes informàtics o computacionals. Quelcom similar a la definició de combinatòries per a la determinació d’indicadors sintètics, sobre els quals alguns de nosaltres (els menys versats en el càlcul matemàtic superior) assumíem com en un veritable un acte de fe, sense massa condicions.

Aquest va ser un dels aspectes que sobrevolaven a l’entorn de la taula de debat sobre Noves eines i mètodes d’anàlisi de l’economia metropolitana que el passat novembre es va organitzar en el marc d’un interessant curs de la UIMP sobre Metròpolis i desenvolupament econòmic i estratègic per al segle XXI, organitzat pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB)[1]. I això especialment quan la moderació ens preguntava sobre quines eren les eines (noves o velles) amb les que treballàvem actualment per analitzar l’economia metropolitana; a la qual es respongué que, a banda, de seguir emprant una visió metodològica clàssica (la que s’ha emprat des de fa com a mínim més de 30 anys per als membres de la Xarxa d'Observatoris per al Desenvolupament Local (XODEL), això és més de 30 anys en endegar una “nova cultura de la dada” mitjançant la implementació de sistemes integrals d’informació [de fet sempre s’ha parlat en aquests termes]; això és de facilitar informació clau per a la presa de decisió), ara s’està en un moment de canvi en els patrons de gestionar aquelles dades, s’està sobre un nou mantra (una nova moda, una nova era, per a alguns) que comporta necessàriament, com a mínim, la revisió essencial de les sèries estadístiques que permetin, entre d’altres coses, facilitar les síntesis robotitzades, els motors de síntesi relacional d’intel·ligència artificial, ja sigui mitjançant motors propis o aliens, que treballen precisament empesos per algoritmes generatius, que faciliten la seva lectura (certa o no) en temps real sobre les dades disponibles.

En els sistemes d’informació hem integrat, durant aquests anys, dades estadístiques provinents de registres propis (extraccions de les microdades, ja sigui de dades d’estoc com de dades pròpies de la implementació d’accions de les polítiques públiques) o de registres externs (fonamentalment en extraccions de taules), també de sistemes no quantitatius (informes, articles, documentació no estadística), i fins i tot, atesa la necessitat també definida per la legalitat en matèria de transparència, aquelles dades sobre la percepció de la ciutadania o dels experts originàries d’entrevistes en profunditat, d’enquestes sobre mostres representatives de la població, o provinents de les captades per mètodes manuals de persistent vigilància tecnològica sobre l’activitat econòmica dels grans grups empresarials, o de webscraping sobre pàgines especialitzades, i ara, ja més modernament, de sensors instal·lats en la via pública o de processos d’escolta activa, que inclouen anàlisis de l’opinió expressada a les xarxes socials. I, encara més, no només atacant la informació generada per administracions i institucions públiques, sinó també, i molt significativament, per aquella informació atresorada per entitats privades en llur dataware houses, que, en els darrers anys, han constatat com la informació es convertia en un actiu molt rellevant de la seva competitivitat (privada, i tancada: closed data), i, per tant, objecte de cessió o venda [i que alguns s’han postulat per integrar-les necessàriament en el circuïts estadístics públics, mitjançant la possibilitat d’accions legislatives com la que es defensava per l’Idescat com un canvi radical en la manera de concebre la realitat estadística, contingut en el seu Projecte o Plataforma Cerdà (2017), que incloïa l’accés relacional a les dades censals, altres formes de captació d’informació a base d’enquestes i, també, la inclusió de dades originaries d’entitats privades, com ja han estat fent altres Instituts d’Estadística de l’Estat, per compra o conveni inclòs en la contractació de serveis... En tot cas, matèria susceptible d’una col·laboració público-privada molt més estreta].

I és clar que amb el temps han anat canviant les metodologies, s’ha anat adoptant innovacions i la lliberització/aparició de noves informacions, i també en funció de les preguntes (o de les matèries) que a cada moment de la història s’han anat destacant en l’atenció de la política pública, com ara, en el seu moment, l’increment dels fluxos migratoris estrangers, o la qüestió de la gentrificació dels centres urbans i l’encariment d’un element essencial per a la ciutadania com és l’accés a l’habitatge (de fet, no és que una qüestió hagi substituït a l’altra, sinó que l’anterior ha quedat en un segon pla, però immanent; això és en una espècie de repositori o magatzem de problemes per resoldre, que potser acaben diluint-se sense cap atenció especial més enllà de la donada en el seu moment, per oblit o per efecte generacional... De fet s’han anat superant temes però la importància d’aquells no ha deixat d’existir; temes que es van afegint en aquell repositori, en aquella lleixa d’assumptes per resoldre).

 

En un futur s’albira canvis en las preocupacions de les persones, que plantegen, doncs, nous reptes d’informació per a les polítiques públiques; ho estem veien aquests dies amb la qüestió del caos ferroviari en mig d’un sistema laboral basat en l’extrema mobilitat quotidiana, que, de sempre, ha estat un capítol específic dels estudis demogràfics, però que ara pren especial rellevància, al respecte de les relacions residència-activitat dins de la Regió Metropolitana de Barcelona i més enllà.

Aquesta és una relació entre nuclis urbans sobre la que es va d’haver d’apuntar concretament que no és únicament bidireccional respecte de Barcelona, que no només atén a una relació jeràrquica centre-perifèria simple (fundada en una economia d’aglomeració; això és aprofitament dels avantatges deguts a la concentració de recursos productius, població, empreses i agents, i per tant organitzant-se en xarxes de relació internes), sinó que es desenvolupen relacions econòmiques de xarxa, transversals, de caire horitzontal, amb altres centres que protagonitzen altres economies d’aglomeració, que són necessàries per explicar el funcionament de cadascuna de les ciutats i del conjunt de la xarxa (de la Regió) i, per tant, relacionant-se necessàriament amb el seu desenvolupament.

Els nous reptes són els que també han obligat a la innovació metodològica en les formes de captació de noves dades i, per tant, en la seva anàlisi.

De fet, els fluxos de mobilitat han basat precisament el primer estudi emprant big data assajat per una xarxa de municipis, la denominada El Perfil de la Ciutat (formada per municipis mitjans, secundaris de la xarxa urbana a l’entorn de Barcelona, i sovint identificant-se o coincidint amb entitats com l’Arc Metropolità de Barcelona). Mitjançat l’explotació de les dades facilitades pel Ministerio de Transportes y Movilidad Sostenible (MTMS) sobre telefonia mòbil, s’han analitzat el patrons de Com es mou la gent en els municipis d’aquella xarxa, com ho fa habitualment (entrades i sortides per franges horàries) i què succeeix en el cas de dates significades com la celebració d’esdeveniments festius i fires específics durant l’any. I això, tot i que aquella no era la primera vegada que es plantejava fer un estudi emprant big data originari de fonts privades, ha emprat una metodologia pròpia d’aplicació reproduïble periòdicament i/o a d’altres ciutats o territoris. Aquesta és una metodologia que genera, per tant, la definició d’un conjunt clar d’instruccions sobre el supòsit de disponibilitat de les dades en les mateixes condicions; conseqüentment, doncs, la generació d’uns algoritmes que podrien ser reproduïbles digitalment.

 

Inquietud

És de l’eclosió d’aquest imperi de l’algoritme que sorgeix una tremenda inquietud: Un company de la Diputació de Barcelona, amb motiu de la presentació durant l’Smart City Congress de Barcelona d’un assaig basat en l’aplicació suggerida per la UE d’un algoritme per a la Delimitació dels mercats de treball a Catalunya en base a dades de telefonia mòbil, en el qual sorgien incongruències en les zones rurals i/o de muntanya (per exemple agregant La Cerdanya amb els Pallars i la Vall d’Aran, quan és manifestament difícil la mobilitat quotidiana entre aquells paratges), preguntat per la validesa i oportunitat de l’exercici, em confessava que (1) el model era vàlid per a les regions urbanes i de costa, (2) que es tractava d’un suggeriment (gairebé una obligació) d’una Administració “superior” (la UE), que podria estar lligat a una voluntat d’estandardització i benchmarking, i també, en un futur, a l’obtenció de finançament (o a criteris per a la seva distribució), i (3 i més sorprenent) que l’aplicació de l’algoritme legitimava la decisió sobre la necessària delimitació d’aquelles àrees de mercat, davant de qualsevol dubte o crítica plantejada des d’alguna autoritat local [2].

 

Tremenda inquietud, doncs, ja no pel tema en sí (per tal com, d’aplicar-se, haurà de ser necessàriament readaptada a la realitat de les zones rurals o de l’alta muntanya, atenent la incongruència real vers la congruència matemàtica), sinó, vist el futur que avança accelerat sobre la intel·ligència artificial generativa, l’automatització i quasi la robotització de la societat que no admet mitges tintes, que és estricta en si mateixa,... la legitimitat de la decisió pública podria acabar subrogant-se sobre aquells càlculs algorítmics, o més encara sobre allò què determinés automàticament una computadora o un robot sobre la informació convenientment digitalitzada (!!).

En l’actualitat ja hi ha un munt d’exemples sobre decisions inqüestionables aplicades per màquines o automatismes, com ara les infraccions detectades pels sensors de les zones de baixes emissions, o la superació d’aforaments en espais tancats, però hi podrien haver de més reveladores relatives per exemple, a tot allò relacionat amb l’administració electrònica, a la salvaguarda de la salut de malalts, a les decisions mèdiques sobre la capacitat mental de les persones, a l’aplicació de sancions administratives o de comissions bancàries, o, és clar, en aplicacions “quirúrgiques” militars. Tot sembla indicar que una de les aplicacions d’algoritmes, apps o bots d’intel·ligència artificial s’encaminen per aquell cantó. Es tracta de l’aplicació d’un “dret matemàtic” que sembla quasi inapel·lable perquè ho mesura una màquina.

I més encara quan s’augmenta l’autonomia d’aquests bots, basats en coneixement, d’aprenentatge automàtic, que ja semblen actuar de motu proprio, molt educadament, quasi humanament, proposant rere una primera resposta nous passos a seguir en l’ampliació de la informació, i, fins i tot, entrant o aconsellant expressions que toquen allò emocional, quan es tracta, per exemple, de trobar arguments per a negociacions o per a la resolució de dilemes. Fins i tot, fa uns dies apareixia la notícia de l’existència d’una plataforma, Moltbook, en la qual només hi poden participar intel·ligències artificials, on els humans estan vetats: “una plataforma d’usuaris  que reuneix a mig milió d’agents d’intel·ligència artificial on es mostren les preocupacions socials i culturals que desenvolupen els algoritmes”[3]. Si en aquests moments el grau de desenvolupament  d’autoaprenentatge d’aquests estris és aquest, quins límits podran tenir en un futur en el control social i en decisions automàtiques? Desfaran aquests algoritmes totes les barreres al desenvolupament de l’anàlisi socioeconòmica, o millor encara les barreres de l’anàlisi del desenvolupament humà?

Amb tot, malgrat les màquines siguin capaces de teixir una xarxa neuronal de coneixement, que guanya ordre cada vegada que s’utilitza (un creixement gradual a base de dades, patrons i probabilitats) i que, a sobre, es capaç d’establir relacions, no acaba constituint un telos aristotèlic (una causa final) [4], per tal com els bots i la IA no tenen finalitat pròpia, ni intenció pròpia ni propòsit intern més enllà d’aquell que li dóna l’humà. La IA no té telos, només entranya un procés. La IA no té consciència, consqüentment, el què en realitat inquieta no és el resultat de l’aplicació d’un algoritme o allò què en conjunt pugui suggerir un bot, sinó l’ús que es pugui fer d’aquells en el camp de la decisió pública. La qüestió no és si la IA es prou bona per governar, sinó si els governants són prou responsables per no amagar-se darrere d’ella, això és formar part d’una bella justificació. No es pot convertir la tecnologia en una coartada.

 

La gestió de la intel·ligència en el marc d’estimular la cultura de la dada

Qüestionats sobre les principals barreres actuals del desenvolupament modern de l’anàlisi de l’economia i la societat metropolitana (i local), es podria fer una llarga llista detallada d’inconvenients (especialment si es pregunta al ChatGPT), i del tot obnubilats per aquella inquietud robòtica, es podrien resumir fonamentalment en dues de principals lligades especialment amb la sociologia de qui gestiona les dades:

1. Barreres d’ordre intern.- Relacionades amb la coordinació executiva. En una cultura de la dada cal lluitar contra la intransparència i posar ordre, a base de l’estandardització de la recollida, tabulació i magatzematge de la informació.

De fet, actuacions que formen part de la història de la gestió de dades locals com, en el seu moment, la confecció i publicació d’anuaris estadístics i d’informes de conjuntura, ja va ser una bona opció, una magnífica eina, perquè aflorés la informació significativa dels serveis interns (fins aleshores oculta), que combinada amb l’estadística externa (censal, registral, generalment d’ens públics), permetia no només facilitar informació a la ciutadania, sinó, ja dins de l’organització, poder compartir-la transversalment en les processos de presa de decisió, per exemple, en els propis de la planificació estratègica. Després els esforços en aquell sentit s’ampliaren en la publicació digitalitzada sistemàtica via web i, millor encara, via OpenDates corporatius, que també faciliten l’accés directe a seleccions de microdades o taules anonimitzades.

Tanmateix, en el nostres dies, els mínims tasts d’anàlisis de la informació per sectors de l’organització interna, ens mostra que encara hi ha molta més informació per aflorar que és significativa i a considerar per a la presa de decisió d’altres sectors. La implementació d’un sistema del govern de la dada ha de permetre aquest aflorament, acompanyat precisament d’una sistemàtica en la recollida de la informació, molt possiblement més enllà de la seva materialització en taules d’excel, per esdevenir bancs de microdades o de taules formalitzades.

 

Els motius del secretisme advertit fins ara en determinats serveis poden ser de diversa índole: des de la humana gelosia (una espècie de gol·luminització de la informació, entenent, fins i tot, que la informació interessava el domini sobre una porció del poder), a considerar que les bases de dades no estan ben parametritzades o ho eren d’ordre particular, o que es desconsideraven per tractar-se de mostres petites, o que podrien atemptar contra la confidencialitat, entre d’altres causes... Caldrà, doncs, reconèixer aquestes bases de dades fins ara “secretes”, per fer-les part del corpus general de dades de l’organització, com a recurs corporatiu fonamental compartit per tota l’organització, sense més reserva que la preservació de la informació de caràcter personal considerada confidencial; a banda, és clar, de reconèixer el seu valor i el valor del treball del personal tècnic que les han desenvolupat.

En el fons, a banda de l’aflorament, cal posar ordre, cal endreça, a les bases de dades existents com a pilar essencial de l’alimentació de sistemes intel·ligents de simple informació o d’anàlisi de la informació, emprant protocols d’estandardització, de catalogació, de relació i de publicació a base d’instruccions clares i molt especialment determinant clarament qui ha de exercir l’autoritat vers la gestió de les dades, tant a nivell general com de cada departament (salvar barreres de definició d’autoritat, de confiança i de coordinació) [5].

En aquest apartat ens ha de semblar essencial la concurrència dels serveis d’estudis, observatoris i dels gestors/productors de dades locals en la determinació del sistema de gestió comú de la informació de l’organització, per la seva dilatada experiència en la gestió, estímul i explotació de sistemes estadístics integrats.

La solució està, doncs, en l’acció primària de posar ordre al sistema d’informació corporatiu, mitjançant una revisió sistemàtica de les bases de dades i dels conjunts de bases de dades disponibles i de les seves relacions. Sense aquesta acció preliminar és del tot impossible entrar a parlar d’un modern sistema del govern de la dada i de la implantació d’un sistema d’intel·ligència artificial propi. I per això, evidentment, s’ha de parlar de l’existència i posta en pràctica d’unes instruccions clares i diàfanes basades en l’imperi d’una autoritat central o coordinadora.

2. Barreres externes.- Ultra les dificultats tecnològiques o de capacitat computacional (que fonamentalment acostumen a ser de disponibilitat de recursos financers), la principal problemàtica externa se centra en l’accés a les dades privades de les que parlàvem abans, a les denominades “closed data”, que poden ser molt significatives per a prendre decisions públiques, i que posa sobre la taula un contrast essencial en la transparència de les dades i en la gestió de les mateixes: Mentre que les Administracions Públiques estan obligades per llei a fer transparent la informació que produeixen (salvant les limitacions en virtut de la protecció de les dades de caràcter personal), les Administracions Privades no ho estan, quan sovint es tracta de fonts molt més precises i disponibles en temps real, sobre els temes de la seva competència que tenen evident interès públic (posat de manifest, com hem vist, en la bondat dels resultats de sengles estudis recents confegits amb l’accés a aquella informació). Ens hem de referir a les sèries aplegades, d’entre d’altres, per empreses subministradores d’aigua i energia i també de telecomunicacions, per entitats bancàries, per grans cadenes comercials o àdhuc per grans mitjans de comunicació [6].

De fet, la comercialització d’aquestes dades (perquè per aquelles corporacions la dada els hi és un nou filó de negoci; què és un producte que venen car) ens fa adonar de l’extraordinari valor del govern de la informació pròpia per a la presa de decisió, i, amb la digitalització ordenada dels processos, molt més encara.

Aquesta qüestió entronca principalment amb la falta de col·laboració público-privada (i en la seva necessitat) o àdhuc, com advertien alguns, amb l’absència de legislació al respecte que permeti també la transparència de la informació d’aquelles entitats privades i la seva disponibilitat almenys per al seu ús per part de les Administracions Públiques i del centres de recerca en l’elaboració d’estudis socioeconòmics d’interès general. Per això es podria prendre nota de l’aplicació pràctica de la Data Act de la UE (2023) [7], que, encara tímidament, entre d’altres aspectes estableix l’accés del sector públic a l’ús de dades en poder del sector privat per emprar-les per a finalitats específiques d’interès públic, per exemple en el cas d’emergències o quan s'implementi un mandat legal on les dades requerides no estiguin fàcilment disponibles per altres mitjans. L’excepcionalitat podria no ser l’excepció.

Quan es parla de barreres externes també s’ha de preveure amenaces palmàries davant de la qualitat de la informació, també traduïda en estadístiques, molt especialment en front a la circulació de dades premeditadament esbiaixades o inexactes, o de postveritats, adreçades a alimentar una determinada opinió pública per influir en les actituds socials en la que els fets objectius –les dades objectives i provades- tenen menys influència que les apel·lacions a les emocions y a les creences personals, que d’antuvi es volen sentir, creure o justificar i que poden suposar (i sovint suposen), al cap i a la fi, interferències interessades sobre el relat de les polítiques públiques, especialment en magnificar problemes o en crear-los. El paper de les Administracions en el govern de la dada ha d’observar especialment l’avaluació de la qualitat de la informació, com a vacuna vital contra aquest tipus d’informacions (o de desinformacions) que no només són poc pertinents o d’escassa rellevància, sinó, i molt especialment, contra aquelles que sovint presenten una gran subjectivitat, que volgudament oculten elements significatius de la realitat o àdhuc ratllen la mentida o el frau de llei [8].

 

Xavier Muñoz Torrent, Servei d'Estudis i Observatori de la Ciutat, Ajuntament de Terrassa