Refugiats, fronts migratoris i estats del benestar

La premsa d'aquest estiu ens ha delectat amb imatges esgarrifoses de l'èxode d'orient, dels periples de munions de refugiats cap a Europa, algunes de les quals han tingut un efecte assenyaladament colpidor en l'opinió pública, amb cadàvers d'infants surant a les costes de Turquia, que talment podrien ser dels nostres. Ho han estat tant com per accelerar la sensibilització, la mobilització ciutadana i la protesta i, acte seguit, l’atropellada presa de decisions i la proposta d’accions pal·liatives per tal d’auxiliar aquella gent (o rebutjar-la). I el tema no és banal: estem parlant d'un flux migratori que en les darreres setmanes, en clau europea,  ha esdevingut allau de grans proporcions: persones de diverses nacionalitats (principalment sirians, però no només) s'han llançat a travessar la Mediterrània i les fronteres de la UE per tractar de refer les seves vides cercant garantia de seguretat.

L’assumpte, amb un considerabilíssim rerefons ètic, no deixa de plantejar controvèrsies des del punt de vista de la gestió pública (i, per tant, també des del punt de vista estadístic) en temps d’estretors en els països receptors. Aspectes dicotòmics de no fàcil conciliació (per exemple, com s'ha de repartir l'acollida de tal contingent entre els diferents Estats, o entre les diferents ciutats, llocs o institucions europees, alguns dels quals estan suportant alts índex de precarietat social, no resolts) es combinen amb la incertesa de les conseqüències de l'èxode massiu i alhora amb precipitats judicis de valor que sovint inclouen un sorprenent oblit de la memòria històrica més contemporània, on els papers sovint han estat invertits,... i on també s'endevina una mesura diferent pel que fa als extrems de supervivència, pel que fa a la consideració qualitativa dels èxodes. Tan sols hem de recordar l'exili al final de la Guerra d'Espanya (que ja aleshores expulsà cap a l'exterior més de mig milió de persones), o les més properes de Bòsnia o d'Ucraïna; o la forçada diàspora del poble palestí, enquistada en el temps i en múltiples indrets, en camps de concentració esdevinguts autèntiques ciutats al Líban o a Jordània; o la de la meitat de la població de saharauí, arraconada sine die en un cantó fronterer del desert algerià. I, d'altra banda, cal recordar que no fa pas massa mesos que els morts i les pasteres sovintejaven les platges de la riba més occidental de la Mediterrània, també per causa de supervivència, malgrat que aquesta fos provocada principalment i aparent per la misèria econòmica que es viu en les cada cop més atapeïdes ciutats africanes, on la riquesa i els mitjans de producció s'acumulen en poques mans, on hi ha barra lliure per a les màfies i la classe mitjana és quasi heroica.

Nogensmenys, hem de considerar que allò que ens ocupa no es tracta només d’un moviment puntual de persones, d’una emergència sobtada, sinó que el problema de l’aglomeració a les fronteres porta anys alimentant-se d'un flux ininterromput i in crescendo cap a Europa. És un moviment, per tant, que s’està mantenint en el temps, comparable en essència a altres onades migratòries ja recollides en els annals del Vell Continent. Si ho observem amb certa perspectiva espacial i temporal, es tracta de la generació d’un front peoner, d’un making frontier en tota regla (d’un fer frontera com es definiria en els manuals de la geopolítica decimonònica), els desesperats protagonistes del qual tenen la intenció d’assentar-se per temps dilatat als països d’acollida, si no ho és per fer-ho amb caràcter definitiu, o el què és el mateix, conformant a la pràctica un multitudinari front migratori que s’haurà d’agregar per força a les previsions demogràfiques i als altres moviments de persones observats fins a la data. I això és especialment destacable en aquests moments en els països dels Balcans i de Centreeuropa, en els quals l’impacte sobre els serveis esdevé un considerable afegit a la gestió pública que pot arribar a desquadrar l’estructura econòmica i social, ja molt tocada pel període de reconstrucció i/o d’ajustos a la Unió o, si es vol encara més, pels mateixos embats de la darrera crisi, encara per esvair.

Efectivament, la intensitat del moviment ha augmentat en els darrers mesos, per causa d’afectar zones molt densament poblades de l’Orient Mitjà, força pròximes a Europa, que estan sent castigades per conflictes multibàndol, que es manifesten en forma de guerra total o fins i tot de matances indiscriminades que obliguen les persones a fugir: els hi va la vida. Cal pensar que el flux, com a mínim, es mantindrà i que, constituint un precedent explícit generalitzat, no s’esgotarà amb l'èxode sirià, de ben segur. De fet, la quantitat de desplaçats i/o refugiats al món en els darrers anys ha crescut contínuament (i no només ara) per raons polítiques i de guerra, però també per raons de pura supervivència econòmica, quan la tecnificació i, en general, la suposada millora de les condicions de vida globals ens haurien fet creure tot el contrari.

La web d’estadístiques de l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) ens brinda puntualment les xifres del drama humanitari: en l’actualitat hi ha al món prop de 60 milions de desplaçats per qüestió política o bèl·lica, la qual cosa representa un increment d'un 59% des de 2005. Això dóna idea de la dimensió que estan prenent les convulsions mundials en l’era de la globalització i de l’estat de creixent inseguretat en diferents punts de la Terra, algunes de les quals, les que han suposat el desplaçament dels contingents més grans, coincideixen amb interessos i maniobres pel control dels recursos naturals o de corredors estratègics, i, de retruc, de les economies locals, de la força de treball. L’escena ens situa en una tendència que gens s’arrenglera amb el progrés social i la redistribució de la riquesa, ans tot el contrari, i, el què és pitjor, cada cop més els fets mostren com l'origen real dels conflictes ultrapassa sovint els motius locals. Res és el que sembla en l’extrema simplificació de les notícies que ens arriben.

La diferència que ens assalta en l’actualitat és que, aquest cop, de forma molt evident en quant a quantitat, els èxodes de refugiats afecten directament el territori europeu i conformen tal allau que els dispositius de control fronterer (i, per tant, els registres) han estat abastament superats per la situació. La UE s’ha revelat notablement feble davant un front humà massiu... I això aixeca la qüestió de si les societats i les economies dels vint-i-vuit estan ben preparades per absorbir en tan poc temps els contingents que han vingut i els que vindran, no només als efectes d'ocupació física d'espai, sinó també dels relatius a la resposta sobre els elements de garantia de l'estat del benestar.

Rutes de l'èxode d'orient, amb les primeres xifres. Font: Frontex

 

Les fonts oficials estan computant al voltant dels 160.000 els desplaçats d’orient entrats a la UE fins a la data (els que ho han fet per Itàlia, Grècia i Hongria), dels quals 40.000 ho haurien estat fins a maig de 2015, i 120.000 després de maig [1].

Les preguntes que immediatament ens podem fer (després de l'esclat d'entusiasme solidari) són: com afectarà aquest moviment migratori al meu entorn pròxim, al meu municipi? Quantes persones poden venir? Quants podem (o hem d') acollir?...

L’Informe 2015 de l’ACNUR especificava que Espanya ja acollia, a l’inici de l’any, 5.798 persones reconegudes oficialment com a refugiats, i tenia en cartera 7.525 sol·licituds d’asil pendents de resolució; per tant, estaríem parlant, per aquell moment, d’un total de 13.593 persones, de diferents procedències. Les xifres sobre les quals es parla ara suposaran, per tant, com a mínim, un augment addicional d’un 130% sobre el total, i la tendència és a fer-ho encara amb més intensitat en els pròxims mesos.

Es posa de manifest, a més, la dificultat d'obtenció d'estadístiques de més detall sobre la localització dels actuals refugiats o sol·licitants, tant a l'escala autonòmica [2], i menys encara a nivell municipal [3], aspecte que hauria d’ajudar a recalcular el gruix de possibles redistribucions entre territoris. En aquest sentit, tan sols cal recordar com antecedent que, sense fer massa enrenou, Catalunya acollí 2.000 refugiats del conflicte dels Balcans, dels quals aproximadament un 25% decidí no regressar, la qual cosa és mostra del grau d’irreversibilitat d’aquest tipus de procés.

Durant 2014 (seguint les dades de l’ACNUR), les autoritats espanyoles van reconèixer l’estatut de refugiat a 1.583 estrangers, registrant aleshores un increment superior a un 25% respecte del contingent existent amb anterioritat. El grup majoritari de desplaçats atesos a Espanya durant aquest exercici, han estat els sirians, verificant-se oficialment 1.162 arribades, la qual cosa interessava un augment de més del 600% respecte dels refugiats d’aquella nacionalitat reconeguts a l’inici de 2014. A finals de l’any els sirians refugiats que havien sol·licitat asil a Espanya eren ja 1.336.

El mateix informe d’ACNUR revela que els sirians conformen actualment el grup majoritari en termes de sol·licitud de refugi a nivell planetari: a finals de 2014, el total d’afectats d’aquella nacionalitat era de 11.597.748, representant el 21% del total de desplaçats al món (fora de les seves fronteres nacionals) per raons ideològiques o de guerra. Aquesta xifra importava prop de la meitat de la població siriana total. Es tracta del major èxode internacional mai comptabilitzat per les Nacions Unides, una diàspora de proporcions colossals.

Davant l’allau cap al Vell Continent, les mateixes fonts europees estimaven a principis de setembre que la quota de solidaritat que l’Estat espanyol haurà d'atendre és de 17.680 desplaçats: 2.749 com a quota de maig i 14.931 com a plus actual a la quota [4]. Aquesta quota anirà acompanyada de la dedicació d'un pressupost extraordinari de la UE, que per a l‘Estat espanyol podria suposar 106,08 milions € (6.000€/refugiat). Al seu torn, atenent a les darreres declaracions, la Generalitat de Catalunya estimava que la quota catalana se situarà al voltant de 4.000 persones (23% del total atribuït a Espanya) [5].

Si atenem a les mateixes lògiques (que, de fet i si el sistema fos perfecte, podrien proporcionar la quantitat dels refugiats a atendre a 1 per cada 1.000), podem arribar a unes hipotètiques xifres per als nostres municipis, segons les quals les ciutats-membre de la xarxa d’El Perfil de la Ciutat haurien d'aixoplugar en breu al voltant de 650 refugiats, això són unes 165 famílies (vegeu taula amb els càlculs per a una repercussió respecte d'un contingent de 4.000 persones per a Catalunya, sense aplicar els correctors de taxa d'atur i mitjana de les sol.licituds d'asil).

Tanmateix, aquestes són xifres que ballen cada dia, i ballen i ballen... La Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat (CCAR) esgrimia recentment altres estimacions que en feia l'ACNUR sobre l'èxode d'orient, per les quals la xifra dels estrangers que haurien travessat la Mediterrània ja serien al voltant dels 470.000; així, per tant, representarien una quantitat quasi tres vegades superior als contingents que d'entrada està disposada a suportar la UE en qualitat de refugiats, amb la qual cosa els dispositius europeus previstos, essent tan justs, serien (o són) manifestament insuficients i la capacitat de resposta, dins i fora, posada en escac.

Mapa interactiu sobre sol.licitants d'asil als països de la UE, fins a l'agost de 2015. Font: El Diario.es, CartoDB

 

Si atenguéssim l’altra quantitat (que sembla més pròxima a la realitat), el contingent a atorgar a l’Estat Espanyol se situaria al voltant dels 70.500 i a Catalunya la xifra passaria de les 4.000 persones previstes a gairebé el mateix nombre que el darrer pacte la UE adjudicava com a total per a Espanya. Aquest nou repartiment, situaria vora els 2.500 els refugiats teòricament a atendre pels municipis de la nostra xarxa, seguint simple un càlcul de proporcions. Tanmateix, l'absència de dades més concretes i fiables col·loca qualsevol valoració en el camp de la pura conjectura, especialment quan aquests càlculs són molt a l’engròs i no tenen en consideració ni les preferències majoritàries de les famílies migrants pels parnassos del nord (Alemanya, Suècia en són la meta,... de fet la gran majoria dels desplaçats considera els països del sud d'Europa únicament com a territoris de pas), ni els mecanismes efectius d’una probable redistribució obligada entre els països de la Unió i les seves ciutats, ni les places d’allotjament  i recursos realment disponibles.

En qualsevol cas, es posa sobre la taula una qüestió de capacitat de càrrega de les estructures d'estat per a l'absorció dels fluxos migratoris (de més població) i, en concret, d'aquesta greu contingència en tan curt termini, si és que el repartiment es compleix estrictament, i –i molt important- si aquesta pressió demogràfica es manté en el temps amb semblant intensitat (tan sols imagineu, p.e., que un esclat de les mateixes proporcions ocorregués a Nigèria en comptes de Síria!), i això considerant molts interrogants com el gap que es pot obrir en els serveis públics, algun ja massa engrandit a causa de les justeses pressupostàries aplicades per les autoritats nacionals en ares al principi d’economia i en termes de maximització de la seva eficiència, i amb les que s'atenen ara, i no amb poques dificultats, els casos d’urgència social.

Malgrat això, potser la consciència solidària sobre l’atenció als refugiats desfermi en la presa de decisió una altra consciència en la mateixa línia sobre la recomposició de l’estat del benestar, més enllà d'accions puntuals de misericòrdia. A banda de l'encomiable mobilització ciutadana, és una bona oportunitat per pensar en la inversió, regenerar la qualitat dels serveis públics bàsics i atendre les necessitats socials generals, que, de seguir les tendències, hauran de preveure necessàriament, a més de les considerades “normals”, altre tipus de contingències a curt termini generades per la globalització dels conflictes; així, per tant, a ampliar la capacitat d'aquells serveis i la seva flexibilitat, tot i considerant que els marges de les economies nacionals i locals segueixen sent limitats.

En el transfons d'aquesta història hi rau la irresolució dels conflictes en origen i de l'aplicació de dobles rasers per a la democràcia i la legalitat i l'estructuració econòmica i social segons el lloc del món del qual parlem –els efectes perversos "necessaris" de la globalització del sistema capitalista, que no exclou les accions militars, ni, evidentment, els desenvolupaments separats–. I ara, en l'escala immediata, són els pobles i les persones de peu els que en reben les conseqüències, com sempre succeeix a l'hora de donar solució a problemes humans, però amb la diferència que aquest cop ho és al cor del Primer Món. Esdevé, per tant, un problema propi, una evident amenaça als escenaris previstos, i, així per tant, una qüestió prioritària en l'agenda política de les administracions europees. Aquesta circumstància l'afecta directament i apunta als prolegomens del declivi d'una manera d'entendre i de fer al món, ja sia ara per inflació demogràfica, ja sia per la reversió dels efectes; allò que per a alguns activistes, tard o d'hora, era d'esperar, atès que no es pot pretendre seguir explotant països, fronteres enllà, sense pensar que la seva gent es mantindrà quieta a l'espera que la degollin. És en aquest transfons on els orígens dels conflictes es troben, més tèrbols que mai, no necessàriament en els països i en les societats que directament els pateixen. Entretant el futur d'aquest pivot de la història es presenta cada cop més complex, inestable, inquietant i pròxim.

Xavier Muñoz Torrent, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa (OESST)

Notes

1. Font: UE i Parlament Europeu a través dels diferents mitjans.
2. El Ministerio del Interior només publica als seus Anuarios (cap. "Protección Internacional") les dades de sol.licitants d'asil per comunitats i províncies, però no els registres totals sobre refugiats ni expedients de sol.licitud pendents. El darrer Anuari és de 2014. De ben segur que les dades desagregades territorialsment deuen existir.
3. No existeix un epígraf en els padrons municipals que reculli explícitament  la condició de refugiat.
4. A aquesta xifra s’arriba aplicant una clau de repartiment vinculant amb criteris objectius i quantificables, consistents en ponderar al 40% la dimensió de la població, al 40% el PIB del país, aplicant com a correctors la ponderació inversa del 10% el nombre mitjà de sol·licituds d’asil i del 10% la taxa de desocupació sobre el total obtingut, vegeu la Recomanació 2015/914 de la Comissió, de 8 de juny de 2015, sobre un programa europeu de reassentament, i la nota posterior de 22 de setembre de 2015.
5. Font: Declaracions de la Vice-presidència del Govern de la Generalitat a diferents mitjans del mes de setembre. Es tracta d'un muntant aproximat. S'ha arribat a parlar d'una quantitat entre 3.000 i 5.000 refugiats sobre el total dels 17.680, malgrat encara no hi ha cap atribució concreta. A finals del mes de setembre, hi ha hagut contactes entre 8 comunitats autònomes per tal de tractar el tema, a banda del Govern de l'Estat. Catalunya ha proposat fer-se càrrec d'una xifra inicial de 2.000 refugiats,  d'un total de 5.000 que en una primera fase vindrien a l'Estat espanyol. A banda, en tancar aquestes notes rebem la notícia de la pròxima arribada, el novembre, a Catalunya d'un primer contingent de 1.200 asilats, i de l'organització a Barcelona, no sense problemes de coordinació, d'un centre d'acollida general, que sembla atribuir-se la funció d'atendre i assistir els nou-vinguts abans no se'ls proporcioni un lloc estable per a viure.