Una reunió novel·lada

Se’m va demanar assistir a una reunió a quatre bandes per dissenyar un quadre de comandament. En la reunió hi havia dos consultors (primera banda), dos professors universitaris (segona banda), un càrrec electe (tercera banda) i jo com a professional de l’Administració especialitzat en el tractament d’informació socioeconòmica a nivell municipal (quarta banda).

La situació següent es va repetir diverses vegades en forma de bucle: Els consultors proposaven un indicador per mesurar un aspecte de la qualitat de vida de la ciutat, els representants de l’estament universitari beneïen l’indicador, el càrrec electe celebrava cofoi recollir la informació proposada i jo qüestionava la viabilitat d’obtenir aquella informació a nivell municipal. De fet, en la major part dels indicadors jo no qüestionava la viabilitat per obtenir la informació requerida sinó que afirmava categòricament que era impossible disposar d’aquella informació.

Tres de les quatre bandes (consultors, universitaris i càrrec electe) van assumir que el meu rol en aquella reunió era el de boicotejar el projecte d’obtenir un quadre de comandament farcit d’indicadors que mesuressin la qualitat de vida de la meva ciutat. Tensió. L’únic que va ser capaç de distendre l’ambient de la reunió va ser un dels consultors quan, tip que jo qüestionés un rere altre cadascun dels indicadors que ell proposava, va fer un comentari amb sorna: ‘Per què no inventes l’indicador Culleré que mesuri la qualitat d’un indicador? D’aquesta manera, cada cop que proposem un indicador li assignem el valor de l’indicador Culleré’. Tots els assistents a la reunió van riure l’ocurrència. Jo no.

Deixant de banda l’acidesa del comentari del consultor, la idea em va semblar brillant. Un indicador que mesuri la qualitat dels indicadors. L’indicador hauria de ser sintètic per incorporar cadascuna de les diverses dimensions que han de tenir els indicadors bons. L’indicador Culleré hauria de valorar aspectes essencials dels indicadors com ara que siguin robustos, clars, senzills, fiables, vàlids, resultadistes, comparatius o factibles. Es requerirà elaborar un indicador sintètic i contra més a prop d’u sigui el resultat, més a prop estarem davant un indicador de màxima qualitat. En sentit contrari, contra més proper s’estigui de zero, més a prop estarem davant un indicador inútil.

Sense voler entrar en les propietats que hauria de tenir, en major o menor grau, un indicador, voldria mencionar unes poques d’elles. Els indicadors senzills són ideals, de fet són els millors. Un indicador que s’entén de forma ràpida és molt millor que un d’enrevessat. Un paradigma d’indicador senzill és el que s’utilitza en l’última publicació elaborada per Perfil de la Ciutat: nivell de clonatge d’un eix comercial (botigues clòniques / total botigues). En l’altre extrem, es trobarien l’índex de qualitat de vida o qualsevol altre índex sintètic, que són el paradigma d’indicadors enrevessats. Paradoxes de la vida, si es calcula el valor de l’indicador Culleré al propi indicador Culleré mai no s’obtindrà un resultat d’u ja que la dimensió senzillesa és més propera a zero que no pas a u en el cas dels indicadors sintètics.

Un segon indicador digne de menció és el de la comparabilitat. L’indicador ideal ha de permetre la comparativa amb sí mateix al llarg del temps, sense salts metodològics i, per anar bé, hauria de ser comparable també amb d’altres àmbits territorials. Resulta sempre interessant que, per exemple, un indicador estipulat per Manresa es pugui calcular de la mateixa manera (i a partir de les mateixes fonts) per Catalunya.

Viable. Un indicador ha de ser viable. Pot semblar una afirmació massa evident però si el valor d’un indicador no es pot calcular, no tenim indicador. Si no hi ha manera de mesurar un fet, tindrem el fet però no tindrem pas l’indicador del fet. I la manca d’indicadors per mesurar aspectes a nivell local és un gros roc que arrosseguem els professionals del tractament de dades locals més sovint del que alguns consultors i alguns professors s’imaginen.

L’indicador Culleré és el grau de viabilitat de l’indicador (valor entre zero i u) multiplicat pel sumatori dels diversos graus d’assoliment de les propietats que han de tenir els indicadors (valor entre zero i u) multiplicat cadascun d’ells per una constant batejada amb una lletra grega. La suma de totes les lletres gregues és 1. La fórmula resultant és:

A la reunió vaig fer una intervenció final a nivell d’epítom, fent un repàs de cadascun dels indicadors que els consultors havien proposat a la reunió (i els universitaris i el càrrec electe havien beneït). A cada indicador definit li vaig assignar el valor de l’indicador Culleré. La taxa d’atur per barris té un zero de l’indicador Culleré ja que és zero viable, el quocient del salari mitjà de les dones entre el salari mitjà dels homes té un zero de l’indicador Culleré ja que és zero viable, la facturació del comerç de la ciutat té un zero de l’indicador Culleré ja que és zero viable... Arribat en aquest punt em van interrompre incòmodes. Vaig poder afegir encara que disposava del valor de l’indicador Culleré per la resta d’indicadors que ells havien proposat. Jo mig somreia com la Lisa Gherardini per la meva pròpia ocurrència. La resta d’assistents a la reunió, no.