La nova normativa de judo no permet agafar les cames de l’adversari. Els que practiquen Wing Tsun, una modalitat de defensa personal, no admeten restriccions. Ells, abduïts pel realisme extrem, argumenten que si estàs lluitant i l’adversari troba una destral a mà, cap norma l’impedeix d’agafar-la i estimbar-la en el cap de l’oponent. A part del jutge de guàrdia, ningú no dirà ‘amb la destral no val’. Els practicants de Wing Tsun entrenen considerant aquestes eventualitats.En l’àmbit dels serveis d’estudis municipals s’és bastant judoka, s’és bastant restrictiu. Només s’elaboren estudis o publica informació quan es disposa de dades de registre. Abans d’entrar en un cas concret, valdria la pena honorar un matemàtic d’origen italià que està defenestrat dels observatoris locals, l’Enrico Fermi.La prova de Fermi es basa en fer bons càlculs a partir de dades escasses. Si les estimacions són correctes, la resposta és correcta. Desconec per què es posa sempre el mateix exemple quan es menciona la prova de l’Enrico Fermi. Però no seré pas jo qui trenqui aquesta tradició. Quants afinadors de pianos hi ha a Chicago?. Al sistema urbà de Chicago hi resideixen entorn 10 milions d’habitants. S’estimen 2,2 persones per llar. Al mateix temps, es considera que hi ha un piano per cada trenta habitatges. Els pianos s’afinen regularment, un cop per any. L’afinador triga un parell d’hores en afinar el piano, ell treballa quaranta hores setmanals i fa un mes de vacances cada any. A partir d’aquestes premisses, fent càlculs, resulta que a Chicago hi ha 158 afinadors. El clàssic exemple d’en Fermi. I sense necessitat de consultar cap base de dades.Els afinadors de piano són bon exemple. Val la pena seguir amb ells. Suposem que es rep una subvenció per fer un estudi sobre el sector de l’afinació de pianos en un àmbit local. El primer pas per fer l’estudi seria dimensionar el sector. Quants afinadors de piano hi ha a Manresa? Per respondre la pregunta, seguint la doctrina clàssica dels observatoris, consultaríem el CCAE de l’afinació de pianos i sabríem el nombre d’assalariats d’aquesta activitat econòmica. També consultaríem al Registre Mercantil el nombre i nom de les empreses del sector. Però, ai las! Apareix el primer problema. Aquesta activitat econòmica ni tan sols està codificada. Via registre, doncs, no es pot fer res, absolutament res. Si es disposés d’informació dels assalariats classificats segons la classificació catalana d’ocupacions (CCO-2011 ca), no ens trobaríem en una situació gaire millor ja que el codi que inclou els afinadors de pianos, el 7612 (Lutiers i similars; afinadors d'instruments musicals), és ample en excés.Deixant per estèril la recurrent via de registre, comprovem quants afinadors diria el Fermi que hi ha a Manresa. Fent els mateixos càlculs que els fets a Chicago, resulta que a Manresa hi ha 1,2 afinadors de piano. Sincerament, desconec ara mateix, si a part del Solans, algú més afina pianos a Manresa. Si fóssim capaços de trobar 0,2 afinadors més, resultaria que el Fermi ha encertat de ple una xifra que el registre no ha sabut aportar.Quan els observatoris locals, coordinats pel departament de Promoció Econòmica de la Diputació de Barcelona, es van posar d’acord en establir una metodologia per fer una estimació de la població activa, van estar, fins a cert punt, fermistes. El resultat va ser creïble i útil.No es tracta pas d’inventar dades sinó que es tracta, enfront la restricció de dades de registre, de ser valents i treballar fent bons càlculs a partir de dades escasses. Si manquen dades, es pot seguir la doctrina d’en Fermi. No pretenc dir que hem de ser destralers, pretenc dir que no hauríem de ser restrictius com els judokes sinó realistes com els que practiquen Wing Tsun.Ramon CulleréResponsable del Servei d’estudis de l’Ajuntament de Manresa
La teva valoració d'aquest article:
Fes clic al següent botó per enviar-ho per WhatsApp
Ramon, completament d'acord amb la teva reflexió. Hem de ser més atrevits i abandonar la zona de confort dels registres administratius i estadístiques oficials quan aquestes no aporten la informació necessària. A més, és més divertit.
Pep Canals
Benvolgut senyor Pep Canals:
És cert que els registres administratius i les estadístiques oficials conformen una zona de confort, però els estudiosos dels àmbits locals no poden ser burgesos acomodats. Arribant més enllà del que proclama l’article ‘Sense restriccions’, els exercicis que vostè anomena ‘atrevits’ no s’haurien de fer només en els casos en els quals no es disposa de registres administratius, sinó que els exercicis atrevits s’haurien d’elaborar sempre. No haurien de ser exclusivitat de les fases de foscor estadística. Dades oficials i exercicis atrevits són complementaris. I tal com diu vostè: ‘A més, és més divertit’.
Ramon, en estadística hi ha el que es coneix com la paradoxa de Simpson. Bàsicament el que diu aquesta paradoxa és que, de vegades, al combinar dues variables et dóna un determinat resultat, però aquest resultat pot canviar completament si tenim en compte la influència d’una tercera variable. En Juanjo Gibaja (http://www.jjgibaja.net/la-paradoja-de-simpson/) posa un exemple molt il•lustratiu de la paradoxa de Simpson.
Amb tot plegat el que vull dir és que si tenim “dades escasses” i donem un resultat, pot passar que ens manquin variables importants en l’anàlisi, i acabem donant resultats que són totalment contraris al que donaríem si tinguéssim més dades.
Benvolgut senyor Gerard Reverté:
Per salut mental, les paradoxes i els misteris estadístics queden reservats a cercles acadèmics. L’estadística, en l’àmbit dels observatoris locals, només és pràctica en el seu nivell més bàsic. A un nivell estadístic superior, quan cal dedicar més esforços en explicar la metodologia que no pas el resultat, l’estadística pot deixar de ser una eina per convertir-se en un destorb.
La senzillesa és factor clau i la prova d’en Fermi treballa en aquesta línia. És cert que existeix el risc de donar un resultat contrari al que es donaria si es disposessin de més dades. Però també és cert que es tendeix a prendre els registres administratius com a dogma de fe quan, sovint, els registres contenen molta informació sense depurar. El perill d’un mal ús de la prova d’en Fermi existeix en la mateixa mesura que existeix el perill d’un mal ús de les dades de registre.
Paradoxes estadístiques de banda, un bon ús de la prova d’en Fermi, un bon ús de l’estadística d’alt nivell o un bon ús dels registres administratius ha de conduir, inexorablement, a una diagnosi encertada.
Ramon Culleré
Comentaris
Anònim
1 febrer 2013
Ramon Culleré
15 febrer 2013
Gerard Reverté
4 febrer 2013
perfildelaciutat
15 febrer 2013
Volem saber que en penses...