(Re)escrivint les polítiques industrials locals

Planta de producció de l'empresa Lamp Lighting, a Terrassa

 

En molt poques ocasions fins ara, els governs locals de les corones metropolitanes han atinat a presentar, a formalitzar -almenys nominalment, així en lletres majúscules- el cos articulat d'una POLÍTICA INDUSTRIAL per als seus municipis.

Efectivament, hi ha escassos instruments publicats sobre una visió integrada d'accions i propostes operatives que donin forma, de manera explícita, a un corpus de gestió en matèria de política industrial a nivell municipal, com si aquella estigués únicament reservada a administracions superiors o tan sols als propis sectors empresarials. Sembla com si en les dècades passades hi hagi hagut por a apostar decididament pel desenvolupament de les activitats industrials o a manifestar obertament aquella aposta, quan la riquesa i el creixement dels llocs de treball estructurals provenia més d'aquell sector que de cap altre. I per la mateixa regla de tres, les successives crisis i/o recessions econòmiques en aquells municipis han anat aparellades a l'esmicolament d'aquella estructura, en ares a la creixent tecnificació, a l'eclosió de les activitats terciàries i a la deslocalització, sobre les que es va apuntar una nova era de diversificació, basada principalment en els serveis, més que en substituir les activitats industrials en declivi per nous subsectors productius. Una diversificació, doncs, que ha esdevingut principalment una terciarització, o el què és el mateix, en temps de bonança, la destrucció de negocis i llocs de treball de la indústria, mentre s'assistia a una creixent externalització de processos (abans considerats dins el sector) i a la ràpida eclosió dels serveis en l'estructura econòmica i el mercat de treball; sovint a la conversió de tallers i plantes de producció en magatzems, en centres logístics o àdhuc en comerços i grans superfícies de venda; que, a sobre, han anat distanciant els establiments industrials dels nuclis urbans, observant-se la paulatina desaparició del tramat dels oficis en la proximitat de la ciutadania.

En una mesura similar, aquesta tendència també afectà la formació professional, en altres temps molt menystinguda.

Terrassa és el segon municipi de Catalunya en nombre absolut de treballadors assalariats en la indústria

 

Al desmantellament dels subsectors tradicionals com el tèxtil o la pell tal com se'ls coneixia en els bons temps, la puixança d'altres subsectors productius no ha permès recuperar el pes global de la indústria en termes d'ocupació, passant molts municipis de tenir més del 60% dels ocupats en el sector a mitjans dels 80 a menys del 25% de l'actualitat (llevat de comptades excepcions), la majoria concentrats en un sector o fins i tot dependent d'una fàbrica concreta.

Sobre el paisatge han anat quedant, a més, les restes de l'antiga industrialització, sovint en forma de naus abandonades, ara velles i obsoletes, àdhuc plenes de la maquinària amb la qual es protagonitzaren uns digníssims capítols de la història de la ciutat, i sobre els que en el seu moment es fargaren renaixences nacionals i una cultura i un estil de vida característic, basat en el treball expert i la innovació tecnològica, i fins i tot amb una estètica singular plasmada en l'arquitectura i la morfologia urbana; per tant, amb l'establiment d'un determinat ordre de les coses i de les societats locals, que, al seu torn ha repercutit essencialment en l'ordenament i l'especialització del territori. La indústria, doncs, no és només producció, sinó que és part de la "genètica" mateixa d'aquelles societats, i sobre aquell ordre s'ha estructurat la ciutadania i els seus millors valors socialitzadors en aquella escala, que avui en dia podrien significar part del nucli central d'una cultura del bé comú.

En efecte, els principals instruments (decàlegs, orientacions, plans, programes) de la política industrial com a tals han anat emanant del govern central o de la Generalitat (i, si ens apurem, d'associacions supramunicipals), fins que, per art del pensament més lliberal en matèria econòmica, s'entengué que “la millor política industrial era la que no existia”, com algun espavilat membre del Govern arribà a proclamar en públic sense la menor recança. Aquesta sentència va arribar a fer força osca també en els municipis més progressistes, vist que cap d'ells plantejà decididament les bases o criteris de polítiques industrials integrades, que, en tot cas, s'acabaren diluint en la programació purament urbanstica o en polítiques generals de promoció econòmica (molt a remolc de l'anterior) i, molt concretament, en fórmules de creació i gestió i venda de sòl i sostre en polígons industrials força a banda de quin tipus d'activitat realment s'hi instal·lava, posant en safata oportunitats magnífiques per a la especulació immobiliària més genuïna. I, davant l'auge del terciari i que aquelles àrees industrials s'anaven omplint amb activitats no pròpiament industrials, fins i tot s'ha arribat a abdicar el qualificatiu d'industrial per denominar els polígons, passant-los a conèixer genèricament com a polígons d'activitat econòmica (PAE).

La superació de l'era industrial per les successives revolucions tecnològiques (no endebades dites “postindustrials”) també ha identificat allò industrial amb un concepte antic, quan la transversalitat de les activitats econòmiques, o la quasi intangibilitat de les activitats productives (vegeu la producció virtual, p.e., aplicacions, programes, jocs d'ordinador, etc) s'arrengleraven més cap a una concepció terciària (quasi quaternària!) que industrial, com si conceptes com la creativitat i el talent estiguessin renyits amb la idea d’indústria o de treball seriat (i res més lluny de la realitat). Aquesta concepció dóna peu a inacabables debats sobre alternatives de com classificar actualment l'activitat econòmica i sobre el mateix concepte de producció, lligat més modernament al de valor afegit d'aquella activitat, considerada ara en clau local.

Malgrat tot, els municipis metropolitans i les ciutats mitjanes (entre aquells, els de la xarxa El Perfil de la Ciutat), segueixen mantenint un relatiu alt nivell d'especialització industrial (alguns pròxima al 50% dels llocs de treball assalariat), que els ha abocat, si més no, a la vigilància de l'evolució d'aquelles activitats. I no seríem fidels a la veritat si no reconeguéssim que els fets i les accions –encara que disgregats o discrets o expressats amb d'altres eufemismes literaris–, més enllà de formalismes, no haguessin constituït en conjunt veritables polítiques industrials locals, com efectivament ha passat. I conseqüentment hem d'afirmar categòricament que sí s'han fet polítiques industrials, però potser no s'han dit que es feien o no s'han explicitat com a tals. La difusió dels plantejaments industrials no és mai òbvia, malgrat, per tradició, el caràcter industrial pugui ser intrínsec al municipi.

Aquestes polítiques s'han manifestat en inversions i en el desplegament de recursos en ares a l'enfortiment dels subsectors industrials per mitjà del desenvolupament de l'entorn de les empreses; el foment de noves activitats industrials amb potencial de creixement, a través de l'aplicació d'alguns incentius positius, i l'aprofitament de noves fórmules d'actuació pública fonamentades en la dinamització xarxes, en les quals l'administració, en lloc de ser l'actor central, ha jugat un paper mediador o coordinador, plantejant conjuntament amb els actors les estratègies per al desenvolupament futur d'aquella política (vegeu Meyer-Stamer, Jörg, Industrial Policy, 1996). Aquest darrer ha estat la forma d'abordatge de les polítiques industrials sectorials, des del foment i/o creació de lobbies especialitzats (intermunicipals, àdhuc transnacionals) lligats a la defensa, modernització i projecció dels sectors industrials tradicionals, com en el cas del tèxtil-confecció (ACTE) o de l'automòbil (RECA), com en l'impuls d'associacions genèriques (com el Pacte Industrial de la RMB), fins al debat i publicació a nivell general de tot un decàleg industrial en l’Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia (2005), que fou prolegomen de la Llei 9/2009, de política industrial de Catalunya, on el paral·lelisme entre desenvolupament de l'economia i indústria es feia ben notori. A més, el desplegament de la Llei a partir del pla de política industrial semblava reservar a l'esfera local un paper clau en el proveïment d'un entorn adequat per a l'augment de la producció, la competitivitat i la sostenibilitat de les empreses, procurant per millorar “l'estoc de capital humà” i reduir les externatlitats negatives, aspectes altrament expressats en plans locals d'innovació, encara que no específicament focalitzats en la indústria.

Tanmateix, els temps canvien i també les percepcions. La llumeta s'ha encès per alguns en proclamar ara als quatre vents que el futur de l'economia està en la indústria, com si això fos una novetat. Però mai com ara es posa de manifest com els pilars de la recuperació de l'economia recauen en la indústria i en el control del seus cercles de valor, més encara si es té en consideració que són a les línies de producció o muntatge on més persones consoliden llocs de treball de qualitat i que del seu desenvolupament en pot dependre l'eixugament d'una bona proporció de l'atur de llarga durada. A la vegada, assistim amb força entusiasme a una revalorització de la formació professional i tècnica, en tant que són els professionals formats en especialitats industrials els que troben més ràpid encaix laboral. Les tendències i les necessitats són unes altres.

Molt probablement sigui ara, després del desinflament del totxo, que s'hagi de posar ben de relleu la verdadera dimensió de la indústria en les estructures econòmiques locals i, conseqüentment, sigui necessari visualitzar tot allò de bo que ja s'ha fet des dels ajuntaments i les institucions municipals en aquella matèria. És, doncs, temps de recapitular sobre la política industrial municipal i procedir, com a mínim, a la catalogació o recopilació de les actuacions implementades en l'àmbit local amb l'ànim de realitzar una àmplia avaluació d'aquella política, ja sigui tan sols per conèixer al detall, posar ordre i/o reflexionar sobre allò que ja ha estat fet i plantejar-ne l'assaig de noves propostes, perquè cal que també els sistemes locals de governança decideixin sobre estratègies i prioritats en aquella matèria i, en veritat, poder afirmar sense cap dubte que sí existeix una política industrial pròpia, suficientment documentada, reflexionada, participada i avaluada, i també compartida.

No serà aquesta una tasca gens inútil, sinó tot el contrari en els temps que corren, ja sigui només per encarrilar les justes intervencions sobre el potencial de desenvolupament endogen de la iniciativa emprenedora de cadascun dels territoris. I si és indústria el què volem promocionar, diguem-li sense embuts pel seu nom a les polítiques i als espais.

Xavier Muñoz Torrent, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa (OESST)