L'acollida a un nou indicador

Molts dels lectors d’estudis sociodemogràfics acostumen a tenir una certa sensibilitat per les persones i una certa animadversió pels números. Aquest tipus de públic no és amant de gràfiques enrevessades que no s’entenen de forma directa. Cal esperar que un col·lectiu reticent a gràfics de difícil interpretació tan sols es mostri receptiu a xifres directes i indicadors senzills. Però no és ben bé així. El seu comportament amb els indicadors mereix ser analitzat.

No hi ha cap dubte que els indicadors senzills són els millors per ser clars i entenedors. Si algú pretén treballar amb un indicador nou, difícilment en trobarà un de senzill ja que resulta difícil trobar un que no estigui en ús. Per conèixer el grau d’èxit d’una biblioteca, per exemple, es poden mesurar les visites totals i, a partir d’aquí, es pot observar l’evolutiu del número de visites a la biblioteca. Si es vol fer d’aquesta dada un indicador comparable amb d’altres ciutats, caldrà calcular el número de visites a les biblioteques municipals per càpita. Fins aquí tot és senzill. El tema es complica si es pretén calcular un, diguem-ne, índex de culturalitat d’un municipi. Per dissenyar aquest índex es poden aglutinar ponderacions d’indicadors que mesuren factors tan diversos com els usuaris de biblioteques, la lectura de llibres, el nivell d’estudis, l’assistència al teatre o la presència de músics. Benvingut al món dels indicadors sintètics.

L’èxit d’aquest indicador pot dependre del nom. Sí, del nom. Algun indicador sintètic incomprensible agrada. Per exemple, si es parla d’índex de riquesa, ningú sabrà ben bé què considera aquest índex però agradarà. Possiblement, el major encert de l’índex de riquesa raurà en el seu nom, que té ganxo. L’índex en si, però, pot ser de difícil interpretació. No és pas com la taxa d’atur, de la qual es pot dir ‘de cada cent persones que hi ha al mercat de treball, 17 estan en atur’. L’audiència no entén els indicadors sintètics, però si aquests tenen un títol contundent, com podria ser índex de perjudici, aleshores l’indicador pren ressonància. De fet, a l’hora de dissenyar un indicador sintètic, si es pretén que aquest s’esbombi, possiblement té més importància posar un bon títol a l’indicador que fer uns càlculs acurats.

De qualsevol manera, en cas que es vulgui dissenyar un indicador enrevessat i no s’és capaç de trobar un títol atractiu, aleshores es pot optar per fer un rànquing. Aquests agraden, sobretot si en ells apareixen dos presumptes rivals. Veure en un rànquing que Madrid queda ben per sobre de Barcelona o que Reus queda ben per sobre de Tarragona resulta mediàtic.

Un altre factor a tenir en compte per a que un indicador tingui ressò és que procedeixi d’una entitat de prestigi. No és el mateix, ni de bon tros, dir ‘segons un estudi elaborat per la Universitat de Massachusetts, l’índex de culturalitat de Manresa és 24’ que dir ‘segons un estudi elaborat per en Ramon Culleré, l’índex de culturalitat de Manresa és 24’. No, no és el mateix. El primer mereix un titular a la premsa local i el segon no mereix ni tan sols una menció a les cartes al director. Qui inventi un bon indicador, sigui qui sigui, farà bé d’associar-se a alguna universitat.

Si mai ningú treballa per elaborar un indicador i no és capaç de descobrir un nou indicador senzill, ni és capaç de batejar l’indicador amb un nom original, ni és capaç d’establir un rànquing, ni tampoc no disposa d’una entitat de prestigi que aporti el seu nom, aquest indicador té molts números per acabar sent hoste de l’habitació de l’ostracisme.

 

Ramon Culleré

Responsable de l’Observatori de l’Ajuntament de Manresa