IRENE

Informacions que apunten que l’1% de la gent més rica del món posseeix el mateix que el 90% de la població més pobre són un clàssic que apareix a la premsa amb certa assiduïtat. El diari Ara publicava l’any 2017 que els vuit homes més rics del món acumulen tanta riquesa com mitja humanitat; Oxfam denuncia que l’1% de les persones més riques del món tenen més diners que la resta de la població mundial.

 

Retalls de premsa com els del diari Ara susciten indignació i un clam per un millor repartiment dels recursos. De rics n’han existit sempre, arreu i en tots els sistemes de masses. Faraons egipcis, empresaris d’èxit de Silicon Valley, magnats del petroli i membres del Politburó són exemples de persones riques de contextos diversos. El debat sobre si és positiva o negativa la presència de rics a la societat és tan encès que no existeix acord ni entre el gremi dels economistes ni a nivell polític. La necessitat de la presència de rics és opinable però la presència de pobres és indigna.

Eradicar la pobresa és la raó de ser d’Oxfam i la prestigiosa organització denuncia que uns pocs rics acumulen més riquesa que molts pobres amb afany de fer una crida a la solidaritat. El missatge és impactant malgrat que es sustenti en un estudi que conté premisses errònies com ara homogeneïtzar totes les monedes del món en dòlars o desestimar el concepte de la paritat del poder adquisitiu. Deixant defectes metodològics de banda, el fet que el missatge sigui impactant diu molt a favor del departament de comunicació de l’organització no governamental.

Negar que els recursos estan mal repartits és absurd. No obstant això, els que parlen de desigualtat ho fan amb afany de combatre la pobresa, sense intenci d’exterminar la riquesa. L’indicador que respon a la pregunta ‘El capital de quanta gent acumula l’1% de la població més rica de la ciutat?’ és contundent però no acaba de mesurar el nivell de pobresa. Una ciutat amb cent rics i cent pobres resulta més desigual que una ciutat amb mil pobres sense rics, però a Oxfam li preocuparà més la segona que no pas la primera.

El perfil de la primera ciutat sona a Sant Cugat del Vallès i el perfil de la segona ciutat sona a municipi eminentment obrer. Duent l’indicador a l’extrem, en una ciutat que no té ni rics ni pobres i totes les unitats familiars perceben les mateixes rendes, l’1% dels més rics acumulen la mateixa riquesa que l’1% més pobre. En cas que el consistori d’aquesta uniforme i hipotètica ciutat decideixi delimitar en el seu POUM una àrea benestant destinada a ser ocupada per famílies d’elevat poder adquisitiu, l’èxit de la decisió podrà ser mesurat per l’indicador emprat per Oxfam. Si passats uns anys, en aquesta ciutat l’1% dels rics acumula el 40% de la riquesa de la ciutat, els membres del consistori estaran joiosos perquè el barri haurà quedat ocupat pel tipus de població al qual estava orientat. Perversió de l’indicador en estat pur.

Jactar-se de voler maximitzar l’indicador emprat per Oxfam és pervers i la utilitat de l’indicador, més enllà de servir de crida a la solidaritat, és limitada. Per analitzar la pobresa, resulta més adequat l’ús de l’indicador IRENE que és acrònim d’Indicador Renda Econòmica Nivell Essencial. Aquest indicador posa en relació el nombre de rendes que no assoleix un nivell essencial sobre el nombre total de rendes. IRENE acaba dient el percentatge d’unitats familiars que no poden arribar a final de mes. S’entén per nivell essencial aquell nivell de renda que permet viure amb dignitat; és a dir, es tracta del nivell de renda que permet comprar aliments, pagar el lloguer del pis, fer front a les factures dels subministres i poder sufragar les despeses bàsiques de la unitat familiar. El nivell essencial de renda s’assimila conceptualment a l’indicador de renda de suficiència que a Catalunya és de 663,97 euros mensuals. De la mateixa manera que calen menys diners per arribar a finals de mes a Somàlia que a Suïssa, el nivell essencial de renda és menor a Manresa que a Sabadell ja que els lloguers de la primera ciutat són més baixos que els de la segona.

Obtenir el valor IRENE a nivell estatal és plausible; obtenir-lo a nivell municipal és difícil. El primer escull metodològic, calcular el nivell essencial de renda per cada municipi, es pot superar. Segons Fotocasa, un dels portals líders en ofertes de lloguers immobiliaris, la franja baixa dels lloguers de Manresa és de 450 euros per mes i la franja baixa dels lloguers de Sabadell és de 800 euros per mes. En números grossos, el nivell essencial de renda per una unitat familiar manresana de tres membres es fixaria en 1.050 euros per mes (12.050 euros per any) i per una unitat familiar sabadellenca es fixaria en 1.400 euros per mes (16.800 euros per any).

Saber el nombre de famílies de Manresa que no arriben a ingressar 1.050 euros per mes implica haver de superar un obstacle clàssic: la informació que permetria calcular IRENE a nivell local existeix però no està disponible. La base de dades adequada és la de les declaracions de l’impost de la renda de les persones físiques, però Hisenda no permet fer explotacions estadístiques a nivell local d’aquesta base de dades. No obstant això, a partir d’una derivada d’aquesta font, l’anomenada microdades IRPF facilitada per l’Institut d’Estudis Fiscals, es pot fer una primera aproximació. Segons les microdades IRPF, a Manresa es van presentar 38.184 declaracions de renda i el 29,9% d’aquestes declaracions tenia una base imposable de menys de 12.050 euros. El 56,3% de les 74.701 declaracions de l’IRPF presentades de Sabadell tenien una base imposable de menys de 16.800 euros. Tot això presenta una escletxa metodològica de pes: moltes unitats familiars presenten més d’una declaració d’IRPF.

A tall de cloenda, la finalitat d’aquest article no és altra que la de presentar IRENE en societat. És per això que la definició de l’indicador ha ocupat un primer pla en aquest escrit i s’ha atorgat un rol secundari a les dades. De fet, les dades calculades a nivell municipal no són més que una senzilla i inelegant aproximació del potencial d’IRENE en l’àmbit municipal, que és l’àmbit territorial més difícil de treballar. És sabut que quan indicador es pot calcular a nivell municipal pot ser calculat en tots els nivells (comarcal, regional, autonòmic o estatal). Per contra, que un indicador pugui ser calculat a un nivell supramunicipal no vol dir que pugui ser obtingut a nivell municipal. Els càlculs oferts són toscos. No obstant això, en un proper article en el qual la concatenació de la primera lletra de cada paràgraf del text no conformarà cap paraula, es posaran números que mostraran el potencial d’IRENE.

 

Mon Culleré

Responsable de l’Observatori de l’Ajuntament de Manresa