Ciutats mitjanes pel dret a l’habitatge

Tota persona té dret a disposar d’un habitatge digne, adequat, assequible, accessible i segur que sigui garant de la seva qualitat de vida, i del dret al respecte a la vida privada i familiar. De fet, en molts casos es considera que l’accés a l’habitatge és el primer pas per acabar amb l’exclusió social, econòmica i cívica de les persones.

Aquest dret queda recollit a l’article 25 de la Declaració universal de drets humans de 1948, al Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals de 1966, a la Carta de drets fonamentals de la Unió Europea, però també a l’article 47 de la Constitució espanyola. Tanmateix, a l’article 26 i 47 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya també s’hi fa referència i altres normatives.

A Catalunya, i en les ciutats dels Perfil, hi ha moltes persones que no tenen accés a un habitatge digne, adequat, assequible, accessible i segur per diversos motius. N’hi ha que afronten dificultats econòmiques per mantenir l’habitatge, amb el risc de perdre’l. D’altres no poden accedir a habitatges adaptats a la seva mobilitat reduïda. Alguns viuen en espais infrahabitatges. També hi ha persones que viuen en habitatges sobreocupats, en habitacions rellogades o en habitatges compartits, en què el dret al respecte a la vida privada i familiar es veu qüestionat. Per últim, cal destacar la situació, cada vegada més freqüent, de persones que ocupen habitatges, amb la consegüent inseguretat jurídica en la tinença de l'habitatge i la manca d'accés als subministraments bàsics.

De fet, hi ha indicadors que demostren que aquest dret no és una realitat per a molts catalans i catalanes. Segons dades del Registre de sol·licitants d'habitatge amb protecció oficial de Catalunya –on s'inscriuen totes aquelles unitats de convivència que han acreditat tenir una necessitat d'habitatge i volen optar a l'adjudicació de protecció oficial–  el 2018 hi va haver 116.365 sol·licituds: el 43% es refereixen a unitats de convivència formades per una sola persona, el 9,34% de sol·licituds es refereixen a persones de 65 o més anys d'edat, el 30,02% corresponen a persones de menys de 25 anys i la resta inclou sol·licitants d'habitatge d'entre 35 i 65 anys d'edat. Destaca també que el 41% són unitats que disposen d'ingressos iguals o superiors a 0,93 i fins a 2,33 l'Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC).

Empitjora la situació que, mentre es produeixen totes aquestes situacions, la concepció de l’habitatge com a bé d’inversió s’hagi estès i intensificat, donant lloc a situacions d’assetjament envers arrendataris o a la compra a preus molt alts d’habitatges sencers per especular amb el preu de lloguer posteriorment. Igualment, ens trobem amb bosses de pisos buits a les diferents ciutats dels Perfil que tot i no representar un percentatge alt, si es reactivessin els més de 2.000 que hi havia a Terrassa l’any 2016 o els 350 de Granollers es podria donar accés a l’habitatge a moltes persones que ara viuen en situacions de risc d’exclusió com les presentades anteriorment.

Davant d’aquest context, cal prendre mesures valentes, com les que presentem a continuació:

1. Establir vincules formals entre ciutats per reivindicar majors competències en matèria d’habitatge, com es procura fer amb “Ciutats per un habitatge adequat”, la comissió creada per Ciutats i Governs Locals Units.
2. Destinar un percentatge major –actualment es situa al 2% mentre que a altres països europeus arriba al 10%– d’habitatges a polítiques socials.
3. Exigir que la gestió dels habitatges socials la coordinin els governs locals, pel principi de subsidiarietat, és a dir, per la proximitat amb la ciutadania i les seves necessitats.
4. Fomentar la cessió d’habitatges a través d’incentius econòmics als propietaris.
5. Reforçar les sancions a les entitats financeres per la desocupació d’habitatges.
6. Atorgar ajuts per al pagament del lloguer, per facilitar el manteniment de l'habitatge habitual i evitar-ne la pèrdua.
7. Donar subvencions públiques per a la rehabilitació d'habitatges, per millorar l'accessibilitat dels edificis d'habitatge, i també l'habitabilitat i l'eficiència energètica dels habitatges.
8. Donar suport a les entitats, col·lectius o moviments socials que treballen per fer efectiu el dret a l'habitatge com Creu Roja o Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.
9. Promoure noves fórmules de tinença d’habitatge.
10. Reivindicar a nivell supramunicipal, i des de les xarxes de ciutats, la limitació dels preus de lloguer ja que a totes les ciutats del Perfil l’augment dels preus del lloguer ha estat exponencial els darrers anys. És alarmant que en tan sols 4 anys els preus del lloguer hagin augmentat un mínim d’un 16,3% i arribant al 44% de Manresa.

Amb tot, els propers anys seran fonamentals per encaminar-nos cap a un model de ciutat sostenible i accessible per a totes les persones. És per això que l’àmbit de l’habitatge ocuparà un espai destacat als Programes d’Actuació Municipal de les diferents ciutats del Perfil i de Catalunya i que seran presentats a principis del 2020 a totes les ciutats membres.