A barca vella, veles noves

Freqüentment a la premsa llegim titulars com “La natalitat baixa un 2,6% a Catalunya”, “Porque España es el país dela UE donde se tienen menos hijos “2016 registra la cifra de nacimientos más baja de los últimos 15 años”, “El número de muertes supera por vez primera al de nacimientos en España”, “Las españolas, entre las que más retrasan la maternidad en la UE”, “España es el quinto país de la UE en peor situación demográfica”, Aquests fets demogràfics relacionats amb la reducció de la natalitat, la fecunditat de les dones i l’augment de l’edat mitjana de la població forment part dels nostres municipis i estan a l’agenda dels països, regions i ciutats europees.

Enguany, l’anuari del Perfil de la Ciutat 2017 ha presentat, de nou, unes dades al capítol de demografia que apunten la pèrdua progressiva de població dels nostres municipis i del conjunt de Catalunya, des de l’any 2012. Aquesta situació incrementa notablement l’edat mitjana i l’envelliment de la població. Aquesta tendència encetada a l’any 2008, amb una important disminució del nombre de naixements, de taxes de natalitat i de fertilitat amb l’esclat de la crisi fa nou anys, que ens avoca a mirar els moviments migratoris, com el salvavides per reflotar l’evolució de la població. Ara en una fase d’alentiment i retrocés dels moviments migratoris, tant a la xarxa de municipis com al conjunt de Catalunya

Aquesta situació demogràfica del Perfil de Ciutat és compartida amb els conjunt de Catalunya, atès què bàsicament disminueix la població de dones en edat fèrtil (de 15 a 49 anys) des de l’any 2008 en més de 8.000 dones, i la concentració de les edats de major fertilitat passa a la franja de 30-34 anys, amb un 2,6% menys de naixements a l’any 2016 respecte a l’any precedent i una edat mitjana del naixement del primer fill en els 32 anys de les mares; amb una mitjana de 1,39 fills per mare (1,27 nacionals i 1,63 estrangeres).

Revisant les dades de l’INE (Instituto Nacional d’Estadística), al conjunt de l’Estat la tendència és encara més accentuada amb un descens del número de naixements del 2,8%, amb 11.906 nounats menys i un índex de fertilitat (nombre de fills mig de fills per dona) de fills per dona de 1,33. Aquestes xifres estan molt lluny de l’índex de fecunditat estimant de 2,1 fills per dona que garantiria una població estable. La xifra de naixements espanyola, al 2016 és la més baixa des de l’any 2008 –any de màxim nombre de naixements amb 519.779- amb un descens de 21,4% al llarg d’aquesta sèrie. Si relacionem els naixements amb l’altra cara del mirall demogràfic, l’evolució de les defuncions, a l’any 2016 van ser 409.909 defuncions, un 3,2% menys que a l’any 2015; fet que provoca un preocupant i inusual saldo vegetatiu negatiu de la població de 259 defuncions més que naixements.

Aquestes tendències de la natalitat catalana i espanyola ens fan mirar al nord i centre d’Europa, on fa anys que les dones tenen menys fills i més tard; i les poblacions augmenten gràcies a l’increment de la taxa d’immigració. Al conjunt de l’Estat, aquesta contribució a la natalitat de les mares estrangeres és notable (a l’any 2015 van ser el 17,9% dels naixements i a l’any 2016 el 18.4%) i en augment percentualment, però atenuat en xifres absolutes per la crisis econòmica iniciada al 2008. Aquest creixement vegetatiu negatiu de la població espanyola a l’any 2015 i incrementat a l’any 2016, és equiparable als anys de la Guerra Civil o les epidèmies de grip de l’any 1918. Aquest descens de la població cal analitzar-la anualment, atès que semestralment s’ha de tenir present que al primer semestre de l’any té més defuncions i menys naixements que de juliol a desembre.

Pel que fa al conjunt d’Europa, som el cinquè país amb número de naixements. Les mares europees ho són de mitjana als 28,8 anys i amb les espanyoles més tardanament als 30.6 anys, i només superades per les italianes als 30,9 anys, i seguides per les luxemburgueses als 30,2 i les gregues als 30; a l’altra extrem tenim a les búlgares als 25,8 anys; romaneses 26,1; letones als 26,3; estonianes als 26,6; poloneses als 26,9. Pel que fa a la mitjana de fills per dona a Europa la mitjana és de 1,58, i a Espanya 1,32; ocupant la tercera xifra menor.

Amb aquests indicadors, xifres de l’any 2014, els demògrafs estableixen que entre un 25% i un 30% de les dones europees nascudes a la segona mitat dels 70’s no tindran fills. Les baixes taxes de fertilitat, que des de 2001 s’han instal·lat al conjunt de l’Europa comunitària creixen lentament; i situen en la franja baixa a les portugueses 1,23; les gregues 1,30 i xipriotes 1,31; amb les espanyoles 1,31 –incrementant l’índex de 1,24 fills per dona de l’any 2008- i poloneses 1,32, italianes i eslovaques 1,37; i a l’altra extrem trobem les franceses amb 2,01 (l’únic estat que s’acosta al 2,1 necessari per mantenir la població al marge de la immigració) , seguides d’Irlanda 1,94, Suècia 1,88, Regne Unit 1,81. Les conseqüències d’aquestes tendències demogràfiques actuals a mig i llarg termini sobre el creixement real (creixement vegetatiu més immigració menys emigració) faria que Espanya podria perdre 1.000.000 habitants en 15 anys i 5.600.000 habitants en 50 anys

Mirant d’una forma més global el conjunt d’indicadors, des d’algunes associacions la tendència europea és que a l’any 2080 la piràmide poblacional del vell continent s’haurà invertit. Aquesta situació de baixa i tardana natalitat farà envellir la població europea (per exemple a l’any 1990 els europeus i les europees tenien una edat mitjana de 35,2 anys i a l’any 2013 passava als 42 anys; amb Alemanya i Itàlia en un extrem més alt amb 45,3 i 44,4; i Irlanda i Xipre com els més joves amb 35,5 i 36,2; amb Espanya a la zona mitja amb 41,3 anys). Especialment preocupant sobre el risc dels equilibris poblacionals envellits, són les situacions properes de Grècia i de Portugal que en breu tindran un 20% de la població amb més de 65 anys enfront dels menys grans a d’Irlanda 12,2% o Eslovàquia i Xipre 13,2%.

Aquesta acceleració de la piràmide invertida europea constata el poc èxit de les polítiques per incentivar els naixements i obrirà nous processos per a l’equilibri demogràfic, com ja ho està fent avançadament i com a laboratori per la correcció poblacional com està fent Alemanya (el país amb la natalitat més baixa del món amb 8,3 naixements per cada 1.000 habitants, superant al Japó 8,4; a Europa li segueixen Portugal amb 9 i Itàlia 9,3; a l’altre extrem del rànquing mundial està Níger amb 50 naixements cada 1000 habitants).

Aquest imparable envelliment de la població, en determinats territoris, està obrint nous i gran reptes en el camp de l’acollida de joves i famílies immigrants, alentits pel creixement de moviments nacionalistes xenòfobs; i en el camp del funcionament de les necessitats de les persones als municipis en els serveis de l’atenció domiciliària, la sanitat, els transports, el lleure… Però, sense descuidar la cerca de solucions a la descompensació del mercat laboral, que passa, en molts casos, per nous joves treballadors immigrants i que més dones s’incorporin al mercat laboral per mantenir el creixement econòmic. Les grans institucions mundials van temps que proposen grans acords a nivell global entre territoris supramunicipals com la via d’abordar l’envelliment de municipis i territoris, però fer-lo amb prou recursos per no dificultar encara més el funcionament de les ciutats.