El passat mes de setembre la revista Science va publicar un estudi realitzat conjuntament des de la Universitat de Washington i l’ONU. L'estudi, liderat per Patrick Gerland, afirmava que la població mundial arribarà als 9.600 milions d’habitants l’any 2050 i superarà els 12.000 milions al 2100. És a dir, més de 2.000 milions d'habitants del que fins ara estava previst. Segons Gerland, hi ha un 30 % de possibilitats de que aquest creixement de la població mundial s'aturi a partir de l'any 2100 i no un 85 % com havia sostingut Wolfgang Lutz, de l’Institut de Demografia de Viena.
Els demògrafs s’aventuren a preveure la futura població d’un territori amb les seves projeccions. Una projecció demogràfica és un càlcul probabilístic del futur d’una població en base a unes hipòtesis. Generalment s’estableixen tres escenaris, determinats per la previsió del comportament d’aquella població en base a unes variables; la fecunditat, la mortalitat i les migracions. Tenim un escenari mitjà o tendencial, que és aquell que segueix la dinàmica demogràfica actual, i dos escenaris més, un baix i un alt, en relació a aquest.
En els darrers 20 anys existia el consens que la població augmentaria fins a arribar als 9.000 milions per després estabilitzar-se i deixar de créixer. Ara aquest nou estudi conclou que la població mundial seguirà estable en les regions més desenvolupades, però augmentarà en les regions més pobres. Segons explica Gerland en el seu estudi, serà clau el futur pes demogràfic de l’Àfrica subsahariana on la manca de control de la natalitat i la disminució de la mortalitat per VIH, contribuiran al ràpid increment de població.
Un parell de mesos després de fer-se públic aquest estudi, l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) va presentar les Projeccions de població 2013-2051 amb escenaris comarcals a curt i mitjà termini per al 2026 i un escenari a llarg termini (any 2051) pel conjunt de Catalunya. L’estudi preveu una lleugera disminució de població fins a l’any 2018, baixant fins als 7,3 milions d’habitants, seguida d’una recuperació moderada fins al 2026, data en la qual Catalunya possiblement tornarà a arribar al seu màxim històric (7.570.908 habitants), assolit l’any 2012. Malgrat això, també s'afirma que tres de cada quatre comarques tindran menys població que la que tenen en l'actualitat.
A diferència de les esmentades projeccions de població mundial, basades en hipòtesis sobre l’evolució de l’esperança de vida i la taxa de fecunditat, les projeccions a nivell local ens obliguen a “endevinar” un tercer factor; les migracions. L’evolució de la població catalana dependrà a mitjà i llarg termini del saldo migratori ja que el creixement natural es preveu negatiu fins al 2050.
Segons l’IDESCAT en el seu escenari mitjà, la immigració seguirà la tendència a la baixa iniciada al 2011 i mantinguda fins a l’any 2018, moment en què hi haurà un punt d’inflexió. A partir del 2026 Catalunya registrarà una immigració de 30.000 persones/any gràcies a la qual arribarà als 8 milions d’habitants al 2051.
Les projeccions de població són una eina bàsica per a la planificació, però el fet que depenguin de hipòtesis sobre migracions pot fer errar la conclusió, més quan aquesta depèn en gran mesura de la conjuntura econòmica del país. Un exemple d'això és el que va passar en les darreres projeccions d’IDESCAT per a l’horitzó 2009-2018, quan es va preveure que l'onada migratòria es mantindria, donant com a resultat l'errada previsió de 7.915.000 persones per al 2019 a Catalunya. Certament, és difícil i arriscat donar una xifra futura dels immigrants i emigrants del territori, però d'altra banda imprescindible per realitzar la projecció. Segons l'ONU, actualment hi ha més persones que mai vivint fora del seu país d'origen i la previsió és que aquesta xifra augmenti en el futur.
Però potser hem arribat al punt en què ja no és tan important el quant com el com. Les projeccions demogràfiques permeten preveure quina serà l'estructura per edats de la nostra societat. Segons els darrers estudis l’estructura de la població catalana serà similar a la d’altres països europeus. A curt termini hi hauran menys infants, menys joves i més gent gran, i això farà disminuir la població activa, que d’altra banda tindrà el seu gruix en la franja més alta (> 40 anys). L’augment de l'esperança de vida provocarà un envelliment global a llarg termini (més octogenaris, centenaris), un 30,8 % de la població serà major de 65 anys, fet que ens durà a un índex de dependència de creixement sostingut dels mes alts d’Europa. A nivell mundial un 21 % de la població serà major de 60 anys l'any 2050.
Font: Eurostat
És a dir, viurem en una Catalunya demogràficament envellida en un món on la població seguirà augmentant i les migracions seran difícils de preveure. Però això serà bo o serà dolent? En els darrers anys s'han posat de moda les tesis catastrofistes en vers l'envelliment demogràfic amb arguments com la disminució de la població activa, l'augment de l'índex de dependència, o el perill de l'actual sistema de pensions, i les conseqüències negatives de tot plegat. A l'altra banda de la balança trobem demògrafs com Wofgang Lutz, que proclama en el seu article The truth about aging population, publicat al Harvard Business Review, els avantatges que pot tenir l'envelliment demogràfic amb una planificació a llarg termini que inverteixi esforços en la millora de l'educació: "l'envelliment actiu de la població amb un alt nivell educatiu pot ser un valor i no un problema".
Un altre demògraf, Julio Pérez Díaz, destaca l´ús abusiu que se n'ha fet de l'envelliment demogràfic per justificar les retallades socials. En un article publicat al diari El País l’any 2010, ja alertava de l'alarmisme demogràfic i en la mateixa línia que Lutz, afirmava "la clau és la inversió en les persones". Per a Pérez Díaz, l'envelliment demogràfic és un èxit social conseqüència d'una millora en la qualitat de vida de les persones.
La qüestió és, podem preveure el comportament de 3 generacions futures? Potser no. Però el que si podem fer és planificar a curt termini quins stocks de població tindrem, quines seran les seves necessitats i quin el seu valor. Han de passar encara uns quants anys per esbrinar quina era la teoria correcta, però per si les mosques, invertir en les persones, siguem més o siguem menys, és sempre una aposta segura.
Sandra Álamo Nogueron Observatori socioeconòmic d'Osona, Creacció
Volem saber que en penses...
Sigues el primer en escriure un comentari