The Beatles, l’atur i Clinton

L’any 1968 The Beatles publicaven el tema Revolution. Posteriorment, la tornada d’aquest tema va ser utilitzat per la revista Time al març de l’any 1993 per postular-se en referència al canvi que suposà la victòria del demòcrata Bill Clinton en les eleccions presidencials del gener d’aquell mateix any als Estats Units.

Semblarà potser un pèl rocambolesc, però l’any 1992, Bush Sr.—president estatunidenc aleshores— tenia l’acceptació del 90% de la població dels Estats Units i,malgrat això, en un any de campanya Bill Clinton va capgirar la truita. El lema “The economy, stupid” feia èmfasi en una temàtica transversal com és la taxa d’atur (veure el post La formació, estúpid?). La taxa d’atur superior al 7% i l’esperit renovador i vital que impregnava la campanya de Clinton el van catapultar cap a la Casa Blanca. Hem de tenir en compte que la taxa d’atur actual allà, què es considera de crisi, és un terç de la que tenim tant a Espanya com a Catalunya. L’inici de la dècada dels 90 també suposà un increment de la taxa d’atur espanyola arribant a xifres superiors al 20% a l’Estat espanyol, és a dir, xifres comparables amb les actuals.

 

 

D’altra banda, aquesta dada es duplica si parlem de la seva homòloga juvenil. Una xifra d’atur en qualsevol de les franges poblacionals que s’enfili per sobre del 50% resulta delirant. In addenda, aquest atur juvenil resulta una lacra no solament en l’actualitat sinó que en el futur, l’efecte cicatriu i l’exclusió social que es reprodueixen avui dia es veuran reflectides la societat futura. No és un problema actual, és una càrrega que arrossegarem durant dècades [1].

Tot i això, alguns articles anteriors (aquí) han citat que l’envelliment de la població donarà lloc a una rebaixa de la població activa i com a conseqüència, a una taxa d’atur i per tant d’atur juvenil, més baixa. Malgrat tot, és obvi que hem de tractar el fenomen de l’atur com quelcom dinàmic i dependent dels mercats però podem identificar possibles evolucions del mercat de treball a partir del Gràfic 2. Aquest ens desgrana la importància de cadascun de les generacions que formen el mercat laboral en la taxa d’atur. A partir d’aquest, podem identificar que en la majoria de les 13 ciutats que participen en el projecte del Perfil de la Ciutat es produeix un increment de la importància percentual en la taxa d’atur del grup d’entre 55 i 60 anys. Els municipis que més destaquen en aquesta dada són Sabadell, Rubí, Mataró, Granollers i Barberà. En tant que l’estadístic no està realitzat sobre el percentatge d’aturats de cada franja poblacional sinó amb nombres absoluts de cada franja i a partir d’aquí en tant per cent en relació al total d’aturats, té una relació perfectament identificable amb la piràmide poblacional (de la qual també se’n ha parlat en articles anteriors). Ara bé, solament hem de deixar córrer el temps per fer lloc al mercat laboral a l’actual generació amb més d’un 50% d’atur? Ni pensar-hi! Ja no solament per la diferència de capital humà no adquirit per mitjà de l’experiència laboral, sinó per l’efecte cicatriu i la fractura social que això comporta. Tot i això, una de les possibles conseqüències de la baixa taxa d’activitat i ocupació en el jovent és un increment del capital humà gràcies a una finalització posterior de l’etapa formativa d’aquesta generació en relació a anteriors. Encara que l’altra cara de la moneda seria la sobrequalificació que trobem en el jovent.

Actualment, podem identificar diverses polítiques públiques a escala municipal que intenten combatre la qüestió de l’atur. Des de Mollet, EMFO (Empresa Municipal per a la Formació Ocupacional i l’Ocupació) ha esdevingut una eina molt freqüentada ja no tant sols en relació a la formació dels diferents sectors poblacionals i el suport alhora de buscar feina, sinó també en la promoció de l’esperit emprenedor en la gent jove (aquí). Girona o Granollers també tenen aquest tipus de serveis a l’abast de la seva ciutadania.

Malgrat tot, penso que serà una tasca prou costosa i de llarg recorregut que precisament no quedarà resolta si la principal solució és l’auto-ocupació, encara que és un bon primer pas per crear ocupació per mitjà de l’empenta de potencials empresaris. Tot i això, com bé diu la cançó dels Beatles: tots volem canviar el mon, encara que potser el camí no és individualment sinó més aviat amb polítiques públiques proactives focalitzant en les febleses de cada sector poblacional en relació al mercat laboral, al qual no aconsegueixen integrar-se a causa de la complexitat i la necessitat de certes competències no adquirides, ni precisades en èpoques pretèrites.

Sergi Martínez  Estudiant de Ciències Polítiques i de l’Administració Pública de la Universitat Pompeu Fabra, en pràctiques a l’Ajuntament de Mollet del Vallès.

[1]Thomas Kieselbach, 2004, DESEMPLEO JUVENIL DE LARGA DURACIÓN Y RIESGO DE EXCLUSIÓN SOCIAL EN EUROPA: INFORME CUALITATIVO DEL PROYECTO DE INVESTIGACIÓN YUSEDER, Libro de estudius Iuve.