Buidor immobiliària

Dades recents de l’Institut Nacional d’Estadística han posat de relleu l’existència d’un gran número d’habitatges buits a diverses ciutats catalanes. Deixant de banda que les dades estan, per alguna ciutat, mal calculades, l’herència de l’etapa de bogeria immobiliària és una reserva ingent de pisos sense habitar. De pisos buits se’n troben de tota casuística dins l’ample ventall que va des de pisos nous que no han estat venuts fins a pisos inhabitables per estar en condicions precàries. A dia d’avui, una sensibilitat política prioritària comú és buidar els municipis d’habitatges buits.

Lògica en mà, per reduir el nombre d’habitatges buits cal que aquests habitatges siguin ocupats o eliminats.

Increment dels habitatges ocupats:

• Augmentar el nombre d’habitants.
• Disminuir la relació de persones per llar.
• Facilitar l’ús dels habitatges per a establir en ells activitats econòmiques.

Reducció del número d’habitatges:

• Desconstruir.
• Fusionar habitatges.

De cadascuna de les cinc alternatives enunciades es podria fer un DAFO, però per evitar demagògia gratuïta, només s’aporta una breu ressenya.

Augment de la població: en el context econòmic actual i amb l’estructura demogràfica present, resulta difícil pensar que, a mitjà termini, el nombre d’habitants d’un municipi pugui augmentar gaire. I si un municipi determinat aconsegueix augmentar la població, possiblement ho farà en detriment d’un municipi veí. De totes formes, a nivell local, es fa difícil determinar polítiques que incideixen en el nombre d’habitants.

Disminució de la relació de persones per llar: si la relació de persones per llar es redueix, augmenta la necessitat d’habitatges. Si un municipi de 10.000 habitants passa de tenir una ràtio de 2,5 persones per llar a 2,3, passarà d’ocupar 4.000 habitatges a ocupar-ne 4.348. Dit això, no sembla que fomentar que les parelles es divorciïn, sigui una política oportuna.

Facilitar que en els habitatges es puguin dur a terme activitats econòmiques: fomentar la instal·lació d’activitats econòmiques, com podrien ser despatxos d’advocats o oficines d’arquitectes, als pisos.

Desconstruir: derruir habitatges és costós, molt costós. Normalment s’hauria d’atacar edificis vells de nuclis antics de poca llum i sense possibilitat d’instal·lar ascensor. A tall d’exemple d’experiència exitosa, en zones de Barcelona properes a la Plaça del Pi, s’han derruït edificis amb el pretext d’oxigenar o esponjar el barri. Aquesta mesura és efectiva però té un cost econòmic que les tocades finances de molts municipis no poden assumir.

Fusionar habitatges: aquesta alternativa consisteix en promoure que habitatges adjacents, normalment un de ple i un de buit, es fusionin i dels dos se’n faci un. Si bé es tracta d’una opció que ha de ser tinguda en compte, és previsible que l’aportació d’aquesta alternativa sigui menor.

És possible que a nivell polític es demani elaborar un PEMRHB. Quan el tècnic a qui li deleguin aquesta tasca se n’adoni que un PEMRHB és un Pla estratègic municipal per reduir els habitatges buits, alguna eminència li exigirà definir uns indicadors per a fer un seguiment de les cinc vies mencionades. I si bé ja resulta prou difícil calcular els habitatges buits d’un municipi, saber l’impacte en cadascuna d’aquestes cinc línies d’actuació, serà quimèric. Si algú se’n surt, serà candidat a obtenir el premi Nobel d’economia (o el de literatura).

Ramon Culleré

Responsable del Servei d’estudis de l’Ajuntament de Manresa