La crisi econòmica acaba amb el canvi climàtic

El títol d'aquesta notícia podria tractar-se d'una realitat absoluta, però molt al nostre pesar només es tracta d'una qüestió formal. Després d'uns anys on la problemàtica del canvi climàtic estava en tota agenda política, en tot programa electoral, i amb un espai important en els mitjans de comunicació, sembla que des de fa 3-4 anys, just amb l'arribada de la major crisi econòmica des de la Gran Depressió del 29, ha deixat de ser important per als polítics, per als mitjans i per als ciutadans.

Però, realment ha desaparegut el problema? Ha deixat de preocupar a les persones? S'ha regenerat el planeta? Les temperatures han baixat considerablement a causa d'una menor activitat productiva en els països, com a conseqüència de la crisi?

Sembla que si responem ràpidament a les preguntes plantejades, el nostre sentit comú ens dirà que NO a totes elles.

Sobre el per què de la pèrdua de visibilitat d'aquesta problemàtica ens apareixen aspectes negatius i d'altres, tot i que en menor mesura, positius. En primer terme parlarem sobre el que és positiu i fa que no sigui tan mediàtic.

Existeix una conscienciació major entre les persones que indica, probablement, que el problema s'ha interioritzat i que potser ja no és necessària tanta visibilitat del mateix. Un dels indicadors a través del que detectem això són les xifres de reciclatge, tal i com es demostra en el resum dels resultats globals de recollida selectiva en l'àmbit metropolità, on des de l'any 2000 es ve registrant una disminució en la deposició de residus a abocadors, que ha estat compensada per l'augment del reciclatge en les llars, així com un increment en la pràctica del compostatge i el tractament de residus en ecoparcs.

Les administracions han incorporat en l'activitat quotidiana i en els seus projectes accions que contribueixen, en major o menor mesura, a reduir l'impacte ambiental de les activitats de les empreses i ciutadans, o bé a difondre bones pràctiques amb per conservar el medi ambient. Entre alguns exemples, tenim l'instal·lació de plaques solars en equipaments municipals, com és el cas del cementiri de Santa Coloma de Gramenet, la realització de jornades de sensibilització com la “Setmana del Medi Ambient a Terrassa”, o bé l'organització de la “Fira Ecoviure a Manresa” amb la intenció de conscienciar empreses, ciutadans i administracions en el manteniment del planeta.

En contra d'això, els aspectes negatius guanyen als positius i trobem més motius per a la desesperança. Un dels principals, tot i que les persones estiguin més implicades, és la baixada en la preocupació que el fet del canvi climàtic i els problemes relacionats amb el medi ambient provoquen en les persones. De les dades del Baròmetre del CIS, davant la pregunta de 'quins són els tres problemes principals en Espanya', les persones situen els problemes medi ambientals en la posició 26 en l'any 2012. L'evolució, en termes de promig anual, dels últims anys és la següent:

Les xifres de la taula ens mostren com la problemàtica del medi ambient ha perdut 10 posicions d'entre les preocupacions de la gent, mentre que han pujat temes com el frau i la corrupció, preocupa més la sanitat, així com el tema d'habitatge també ha sortit d'entre els problemes més greus per a les persones del territori espanyol.

A més de la percepció de les persones, hi ha dades que fan ser pessimistes al respecte: els congressos i convencions internacionals sobre el medi ambient cada cop tenen menys acords i, als que s'arriben, s'assoleixen molt més lentament (afirmant que es fa a un ritme caribeny), i el protocol de Kyoto que finalitza en 2012 no sembla tenir una clara continuïtat després de la cimera de Doha celebrada recentment.

Allunyant-nos de les percepcions i voluntats de les persones, si ens endinsem en les xifres i indicadors medi ambientals pròpiament dits, es mantenen les perspectives descoratjadores. L'extensa sèrie que mesura la temperatura mitjana en la ciutat de Barcelona, des de 1780 fins a l'any 2011, reproduïda per el Servei Meteorològic de Catalunya a partir de les dades registrades a l'Observatori Fabra del Tibidabo, ens mostren com els últims 20 anys ha crescut la temperatura en més de mig grau, establint-se un màxim a mitjans de la primera dècada del segle XXI que va portar la temperatura mitjana anual de Barcelona per sobre dels 16'5 ºC. Aquesta realitat es reflecteix en el següent gràfic, agafat del document resum que ens mostra l'evolució de la temperatura mitjana de Barcelona (1780-2011), i presenta els valors de les temperatures per a cada any:

Apropant aquestes dades a la més pura realitat, val la pena recordar el passat estiu a Catalunya, l'onada de calor viscuda va provocar que es tractés d'un període on, més enllà del registre de temperatures màximes, la persistència de les altes temperatures van fer que el període es considerés excepcional.

Per últim, no s'han d'oblidar la seqüencia de successos i desastres naturals esdevinguts recentment en tot el Món: l'huracà Sandy (2012) o el Katrina (2005), terratrèmol d'Haití (2010), inundacions al Pakistan (2010), el tsunami de l'any 2004 que va afectar a Indonèsia, Tailàndia o Sri Lanka entre d'altres països, així com el tsunami del Japó succeït el passat any 2011, per citar alguns exemples.

La presentació d'aquests fets no signifiquen que no hagin ocorregut desastres naturals al llarg de l'història, o bé que no hagin hagut períodes amb temperatures canviants o amb una pluviometria més baixa abans d'aparèixer la problemàtica del canvi climàtic o l'escalfament global, però sí traslladen la qüestió a l'actualitat, concentrant en molt pocs anys, i en llocs ben diversos, esdeveniments de gran impacte i magnituds que són poc habituals en el que seria una normalitat meteorològica del planeta, i demostrant que tot i que en el dia a dia de les persones, dels mitjans de comunicació i de l'agenda política, hagi desaparegut parcialment aquest problema, no vol dir que deixi de ser latent per a tots nosaltres.

Observatori Socioeconòmic de Grameimpuls, SA – Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet