Sintonia humana

La Diputació de Barcelona va presentar el tres de febrer de 2017 la publicació "Estructura empresarial de la demarcació de Barcelona" elaborada a mitges entre la pròpia Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Manresa. L’impacte mediàtic de la publicació ha estat notori i atès que normalment es mesura la qualitat d’un informe en funció del seu impacte mediàtic, la qualitat d’aquesta publicació deu ser superior.

Les conclusions que es poden extreure dels centenars de pàgines farcides de números que conté la publicació són diverses i estan en funció de l’enfoc que es doni a l’anàlisi. De fet, cadascun dels mitjans de comunicació que s’ha fet ressò de la publicació ha enfocat la informació des de la perspectiva de la raó de ser del mitjà de comunicació en qüestió.

Resulta curiós que cap mitjà de comunicació no menciona l’aspecte més noticiable de l’Estructura empresarial de la demarcació de Barcelona, que no és altra que la publicació ha estat elaborada en col·laboració entre dues entitats ben diferents com són la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Manresa.

En una època en la qual impera el discurs de la col·laboració sota la bandera de la sinèrgia, es proclama fins l’extenuació que la cooperació entre agents és necessària ja que aporta una relació en la qual tots hi guanyen (simbiosi) fins el punt que s’arriben a sacsejar els fonaments matemàtics afirmant que la suma d’u més u dona tres. Són discursos plens de teoria i buits d’exemples tangibles. Els gurús del discurs de les sinèrgies acostumen a aportar exemples de Silicon Valley. A partir d’ara, aquests gurús podran posar un exemple proper, com és la col·laboració entre dues entitats catalanes: la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Manresa.

Tenint en compte els pocs casos en els quals una col·laboració entre dos ens acaba en èxit, pot semblar que per a que un projecte de col·laboració entre dues entitats sigui exitós s’han d’arrenglar un bon número d’astres. Els astres a alinear apareixen en forma de predisposició entre les entitats, de superació d’entrebancs administratius, d’afrontament a una feixuga burocràcia, d’aconseguir que les entitats col·laboradores es complementin tècnicament, d’avinença del projecte amb l’estratègia de les entitats, de disposició de temps, de superació de reticències, de deixar de banda prejudicis, de disposar de recursos, de predisposició, de capacitat tècnica... Fals. Tot això és absolutament fals. No és requisit indispensable que es doni cap dels aspectes mencionats. La fórmula màgica per a que un projecte de col·laboració sigui exitós és més senzill que tot això. Per a que una col·laboració esdevingui fèrtil, tan sols cal que entre les persones que han de fer la feina es doni una certa afinitat personal. I a partir d’aquí, tan sols cal deixar que el riu de les idees flueixi. Pot sonar hippy, però és real. De fet resulta més hippy esperar que s’arrenglin astres que no pas deixar que flueixi un riu.

Es fa estrany que en un món en que s’ha digitalitzat tot, inclús els àpats familiars (veure foto de capçalera), l’èxit de col·laboració entre dues entitats acaba depenent exclusivament de l’afinitat personal entre humans. Resulta curiós que disposant d’eines tan potents com el Linkedin, el Twitter, el Facebook, l’Skype, el Candy Crush i el Whatsapp, l’èxit de col·laboració entre dues entitats acabi depenent d’un aspecte tan primitiu com és la sintonia entres dues persones. És gratificant que, a dia d’avui, la sintonia digital quedi superada per la sintonia humana.

 

Ramon Culleré

Responsable de l’Observatori de l’Ajuntament de Manresa