Revisar el concepte de competitivitat territorial

Durant els últims anys, la forma de mesurar la competitivitat regional ha generat intensos debats sobre quins són els factors per un territori quan volem determinar quin és el seu nivell de competitivitat. Aquest debat existeix perquè el procés de globalització i l’economia del coneixement han modificat substancialment el paradigma tecno-econòmic que seguia de l’anterior revolució industrial. El que ens indica que els mètodes per mesurar la competitivitat de l’economia no són els mateixos que els que s’aplicaven al segle XX.

Existeixen algunes definicions de competitivitat, com l’establerta per l'OCDE el 1992 que diu que la competitivitat és:

"El grau en què un país, amb condicions de mercats lliures i imparcials, pot produir béns i serveis que satisfacin el test dels mercats internacionals, mentre que, simultàniament, manté i expandeix els ingressos reals de la població a llarg termini."

O la que estableix la Comissió Europea l’any 1999, que ens diu que és:

"L'habilitat de les empreses, indústries, regions, nacions i regions supranacionals de generar, alhora que estan exposades a la competència internacional, nivells relativament elevats d'ingressos i d'ocupació".

O Miquel Porter l'any 1991 que establia que:

"L'avantatge competitiu es crea i es manté mitjançant un procés altament localitzat. Les diferències a escala nacional en estructures econòmiques, valors, cultures, institucions i històries contribueixen profundament a l'èxit competitiu. La majoria de les teories anteriors s'havien proposat explicar o bé el comerç o bé la inversió directa. Una nova teoria, en canvi, hauria d'explicar per què una nació és la base central d'uns competidors mundials de molt èxit en un determinat sector, de manera que aquest èxit s'explica tant el comerç internacional com la inversió estrangera".

 

Aquesta visió economicista de finals del segle XX ha estat ara revisada pel Fòrum Econòmic Mundial (WEF) en el seu informe The Global Competitiveness Report (2019). Aquest informe diu que la competitivitat d’un territori depèn de la seva estabilitat a llarg termini, i que aquesta vindrà determinada per:

• Un creixement econòmic sostingut, coincident amb la teoria economicista de finals dels segle XX.
• La cohesió social, incorporada en les revisions de principis dels segle XXI.
• La sostenibilitat a llarg termini, com a nou factor per mesurar la competitivitat regional.

Quan parlem de creixement econòmic sostingut, ja no parlem de la visió estrictament econòmica de producció, sinó que parlem d’un creixement emmarcat dins un nou paradigma tecnoeconòmic basat en l’economia del coneixement que ja no depèn de la dimensió del mercat sinó de la capacitat d’innovació en els processos productius. Les empreses no són més competitives per tenir més presència en un mercat sinó per mantenir-se en aquest, per obtenir beneficis i per una capacitat d’adaptació als canvis de la demanda. Aquest fet requereix d’una inversió en sistemes més productius basats en el coneixement, la innovació, la creativitat i la flexibilitat.

Quan parlem de cohesió social parlem de la correlació entre els beneficis de l’activitat empresarial i la renda de les famílies. Sobretot quan aquesta correlació incideix en la reducció de les desigualtats econòmiques, ja que aquestes minven la competitivitat territorial al no fer possible l’aprofitament del talent potencial del propi territori i les oportunitat de nous negocis que es generen a l’entorn del benestar de la ciutadania.

I quan parlem de sostenibilitat parlem de la capacitat del model productiu per adaptar-se als estàndards de l’economia circular en l’aprofitament dels residus, la reducció de la petjada ecològica i la innovació en l’economia verda basada en la protecció del medi ambient.

Així doncs, la competitivitat vindria determinada per tres factors: la igualtat d’oportunitats; la innovació i el coneixement; i la protecció del medi ambient.

Malgrat aquesta introducció del concepte de sostenibilitat ambiental, els indicadors de competitivitat regional encara es calculen únicament amb els dos primers factors relacionats amb l’economia i el benestar de les persones. Un exemple d’això és el European Regional Competitiveness Index que calcula Eurostat.

Aquest indicador mesura tres dimensions: la bàsica, la d'eficiència i la d'innovació; amb indicadors relacionats amb el model economicista per mesurar la competitivitat amb alguns indicadors de benestar com la salut.
Dins de la dimensió bàsica es mesura el nivell de les institucions, l'estabilitat macroeconòmica, les infraestructures i l’educació bàsica. Dins la dimensió d’eficiència es mesura l’educació superior i al llarg de la vida, l’eficiència del mercat laboral i la mida del mercat. I dins de la dimensió de la innovació es mesura el nivell tecnològic, la sofisticació dels negocis i la innovació.

En el cas de Catalunya, els indicadors no són gaire bons com podeu veure, especialment pel que fa al funcionament del mercat laboral, molt volàtil en èpoques de crisi, generant molt d’atur, i en expansió, generant molta temporalitat, el que no facilita la formació continua ni la retenció de talent.

Ara bé, obert el debat, podríem incoporar nous indicadors per mesurar la competitivitat en l'aspecte mediambiental, com creieu que quedaria Catalunya?

Referències

[1] OCDE (1992). Measuring Productivity. OECD Manual: Measurement of Aggregate and Industry-level Productivity Growth. París: OECD.

[2] Comisión Europea (1999). Sexto informe periódico sobre la situación y la evolución socioeconómica de las regiones de la Unión Europea. Luxemburgo: Comisión Europea.

[3] M. E. Porter (1991). La ventaja competitiva de las naciones (pág. 45). Barcelona: Plaza & Janés.

[4] WEF (2019). The Global Competitiveness Report. http://www3.weforum.org/docs/WEF_TheGlobalCompetitivenessReport2019.pdf

[5] Eurostat (2019). European Regional Competitiveness Index https://ec.europa.eu/regional_policy/en/information/maps/regional_competitiveness/