Observem, avaluem

Indicadors de ciutat i avaluació de les polítiques públiques

En engegar els primers treballs de la Xarxa El Perfil dela Ciutat (ara fa més de 10 anys), vam diferenciar entre el què són indicadors socioeconòmics (els que mesuren poblacions senceres i el seu comportament) i els que són purament de gestió (aquells que es deriven de la medició del desenvolupament de polítiques o accions públiques). Aquella  distinció, de cara al seu ús, no era ni és gens baladí en determinar la robustesa dels instruments i la seva consideració metodològica. Malgrat això, ja llavors vam comprovar que aquell discerniment, a la pràctica, no és tan clar, i com, en alguns casos, a falta d’aquells que es podrien obtenir d’un cens al 100% de la població, s’eleven a la categoria d’indicador socioeconòmic els que en realitat es construeixen amb observacions que provenen de la mesura de l’acció pública. En alguns casos, doncs, els estadístics/indicadors de gestió són subsidiaris d’una informació censal actualitzada inexistent. Aquest és el cas del càlcul la taxa d’atur mensual dels municipis, per a la qual es pren habitualment com a numerador el nombre de persones inscrites a les Oficines de Treball i que es considera que la seva ocupació principal és trobar feina. En aquest cas, el numerador no prové d’un cens o padró, sinó d’un registre de gestió de l'Administració Pública; així, per tant, en essència, aquella taxa és un indicador de gestió.

Aquesta distinció s’ha palesat en els repertoris d’estadístics i indicadors adoptats per la Xarxa en la confecció de les primeres bateries dels Perfils de la Ciutat, amb la finalitat de no perdre de vista que aquelles dades tan sols donaven una idea aproximada dels què succeïa als territoris en matèria de qualitat de vida i sostenibilitat, i que, en conjunt, apuntaven a una visió multivariable de la marxa de les ciutats, que permet el benchmarking entre elles, així com la mesura de l’evolució respecte de cadascuna.  Això ens du a la conclusió que els estadístics i els indicadors socioeconòmics no estan, a la pràctica, tan lluny dels indicadors de gestió (o el que és el mateix, com a mínim gaudeixen de la consideració de representatius de la realitat) i, conseqüentment, d’una forma de mesura de l’execució de les polítiques. Això posa de manifest, doncs, en tant que organitzacions familiaritzades amb l’explotació de dades disponibles, no només el paper central dels observatoris socioeconòmics com a unitats de suport a la presa de decisió en funció de la valorització de la informació en la diagnosi territorial i la creació de coneixement estratègic, sinó també el rol d’aquells en l’avaluació de les polítiques públiques com aspecte clau en el l’anàlisi de l’evolució de la qualitat de vida i de l’efecte dels instruments d’intervenció (vegeu Conferència Observar para actuar, 2003).

L’estudi de l’evolució de la ciutat en els seus diferents aspectes ens ha portat a situar senzills pilots d’alerta que adverteixin periòdicament de les desviacions. Han d’esdevenir, per tant, eines de capçalera per a la gestió pública local, en funció principalment a la informació socioeconòmica, sobreentenent-se que, si els grans paràmetres de la qualitat de vida són favorables o avancen en el bon sentit, la gestió ha estat la correcta, i viceversa. Malgrat això, hom sap que hi ha factors exògens que incideixen sobre el territori que no estan sota control dels gestors i que la tendència simplista és la seva identificació amb la gestió dels poders locals. El Perfil dela Ciutat, doncs, pren una especial rellevància en l’avançada de l’avaluació de les polítiques públiques generals. Així s’ha posat de relleu en les discussions dela Xarxa, fins al punt de propiciar diverses vegades la seva integració en bateries d’indicadors de gestió dels serveis de les administracions públiques, com la que a l'inici del present segle endegà la Fundació Carles Pi i Sunyer o com els que hem arribat a apuntar alguns de nosaltres ja fa força temps sobre aspectes eminentment socials (vegeu p.e. OEST, La mesura de l'exclusió..., 1995).

En qualsevol cas, es posa de manifest l’entroncament necessari dels indicadors de ciutat amb la seva més ferma vocació avaluadora, quan ara, més que en cap altre moment, és necessari desplegar processos avaluadors per tal de prioritzar accions i millorar l’execució de les polítiques públiques, des d’una perspectiva endoformativa, regenerativa, que és la base de les "organitzacions que aprenen",  per a les quals la cultura de l’avaluació (i per tant de la mesura de les accions) és essencial. Es tracta ara de propiciar la imbricació dels estadístics i indicadors que per a nosaltres són bàsics amb els que alimentarien l’avaluació de polítiques i accions de les administracions a les que servim, i d’assentar les bases de la seva consideració ja en el moment de concretar-ne els objectius, com en l’anàlisi dels seus resultats i d’impacte sobre el territori. Es tracta d’obtenir mesures rellevants, precises i fiables que monitoritzin convenientment la implementació i donar valors de l’eficiència, efectivitat i l’eficàcia de les polítiques, mitjançant, molt probablement, allà on sigui possible, l’assaig de pautes de medició segons la tipologia d’accions; intervenint, per tant, en la (re)definició de les pròpies accions, dels seus objectius, com a l’element més bondadós i constructiu d’una cultura de l’avaluació.

Tipus d’indicadors o d’informació segons les fases principals en la generació de polítiques públiques

Podem començar, però, per elements menys complexos, però gens mancats de dificultat en la seva determinació, com ara la concreció d’estadístics sobre la demanda de les accions; informació que se situaria pròpiament en el camp dels indicadors socials. Per exemple, en determinar la demanda potencial d’un determinat programa de formació, és obvi que el coneixement detallat de l’estructura de la població ha de ser cabdal en l’establiment dels objectius o d’estàndards de benchmarking.

En tot cas ha de quedar clar que quan generem indicadors de ciutat, ho fem sobre una mesura del progrés de la qualitat de vida i que ens proposa hipòtesis empíricament verificables, que poden ser relatives a les polítiques públiques, i que, per tant, en essència, estarem treballant en fases pròpies d’un procés avaluador. Així doncs, quan observem, avaluem; o el què és el mateix, l’anàlisi del context (territorial, sectorial, etc) contindrà els ingredients-clau per a l’avaluació.

Sobre la taula hi ha diversos reptes encara no del tot resolts (i que queden a la discreció i savoire faire del bon avaluador), especialment els relacionats amb la metaavaluació (l’avaluació de l’avaluació) com la integració de les observacions no quantitatives en el sistema d’informació. Molt en especial, sobre les xarxes de relació, que ens poden facilitar valors relatius, però tremendament significatius, com a la satisfacció de la població o dels actors, pel que fa a l'accountability, a l’aprenentatge, a la percepció de millora i a la confiança en adoptar un determinat projecte, a la seva sostenibilitat en el temps, a la generació de cohesió social, de justícia territorial, d’efectes multiplicadors, de coalicions i cercles virtuosos, etc; incorporant en tots ells el feed-back crític, especialment sobre la formació de les polítiques i el desenvolupament de processos i els seus reajustos, que interessen directament conceptes recomanables d'una moderna governança, com la transparència, la participació o la corresponsabilitat.

Xavier Muñoz i Torrent, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa (OEST)