No només números, persones. Les qualitats del Padró d'Habitants

Ara fa unes setmanes assistíem a una píndola de coneixement (una documentadíssima conferència) que ens oferia l’Escola d’Administració Pública de Catalunya sobre el Padró d’Habitants, la seva cuina i els drets (i els deures) que assisteixen els ciutadans, i que donava en Josep F. Olivé, Cap del Departament de Població de l’Ajuntament de Barcelona. A banda del contingut i la metodologia de recollida de dades dels veïns, la conferència ens conduïa a recuperar aspectes essencials dels subjectes sobre els quals es produeix aquesta recollida de dades i que generen drets; així com invitava a una reflexió crítica al respecte pel que fa a la interpretació de les normes de les quals dimana, així com, per a la nostra part, a la seva explotació estadística.

 

El Padró d’Habitants és, de fet, el registre bàsic més important pel que fa a la generació d’estadístiques municipals, en tant que recull (ara de forma contínua des de 1998) la inscripció universal de les persones que resideixen en cadascun dels territoris; això és sobre tots els que es poden considerar ciutadans d’aquell municipi: la inscripció en el padró és l'acte que possibilita l’adquisició de la condició de veí o veïna en el mateix moment que es produeix i les dades que hi consten constitueixen una prova fefaent pel que fa a la residència en el municipi i al domicili habitual. Aquesta inscripció no és baladí: l’empadronament és un deure d’obligat compliment, però també constitueix un dret, per tal com aquesta inscripció obre la porta a accedir als serveis públics bàsics, com ara l’educació, la salut o els serveis socials d’atenció primària. Vist d’altra manera, l’objecte del Padró no és només xifrar la població, capturar informació sobre les persones, sinó, més enllà de la seva consideració estadística i de la seva localització, assegurar una solució inclusiva de les persones respecte de la seva realitat estricta de residència, per damunt de qualsevol consideració d’edat, sexe, professió o origen. Aquest criteri de residència és el primer que garanteix l’exercici dels drets dels ciutadans, constituint, per tant, un dret fonamental al nostre país. És més, es tracta, del què Olivé denomina un “metadret”, per tal com d’aquest en dimanen d’altres [vegeu també les diferents guies i informes jurídics que s'han anat publicant sobre la seva aplicació, com el document de Ponce Solé & Orio Sallent (2019) redactat a demanda del Fòrum de Síndics Locals].

 

 

Això ens trasllada a una dimensió fonamental del registre que és la seva consideració qualitativa del seu contingut més enllà de generalitzacions, sinó que cadascuna de les seves inscripcions representen a cadascuna de les persones, amb les seves diferències i categoritzacions, de las que se’n deriva la diversitat social dels municipis. I aquesta és una dimensió que el tractament estadístic sovint obvia, en reduir les anàlisis al resultat quantitatiu de les classificacions, a reduir la informació a xifres i a la metodologia de tractament d’aquestes xifres i la seva representació, quan el contingut va força més enllà del número cap a una consideració individual dels ciutadans en totes les seves circumstàncies. La reducció a números fa que, en el millor dels casos, s’arribi a unes conclusions que a la seva vegada serveixin per a prendre decisions estratègiques generals, quan molt probablement sigui transcendent també l’acompanyament a l’estadística d’una anàlisi a banda d’itineraris particulars, biogràfics, per entendre en tota la seva extensió les circumstàncies dels grups socials i, per tant, el comportament d’aquella població i les tendències de la seva evolució. Quan tractem estadístiques no només estem jugant amb números sinó amb el que cada número realment representa.

 

La diversitat d’aquella consideració fa que, en el dia a dia de la gestió dels registres es manifestin casos que se situen fora dels trets habituals i que contínuament donen escac a la robustesa de l'estructura de la seva sistematització pel que fa al procediment de recollida de  la informació, però també a l’adaptació del registre a les modificacions normatives, per exemple en aspectes lligats a la consideració sexual de les persones (ara amb el debat de considerar altra tipologia que no sigui només l’habitual d’home/dona), a l’origen o a les modificacions de la seva nacionalitat. I també per posar de manifest alguna falta (o pèrdua!) d’informació interessant per a l’anàlisi social, com ara les relacions de parentiu dins les unitats habitacionals (a falta de poder detallar les unitats familiars) o a la possibilitat de travar relacions des d'una perspectiva interseccional.

 

Podem lligar amb això allò que el ponent destacava especialment: que la normativa i l’actual classificació (ítems) serveixen pel al 90% dels casos, però que hi ha una resta que no respon al marc definit inicialment i que afecta principalment a les persones més vulnerables; per exemple als sense sostre, a les persones sense domicili fix o a les víctimes de violència de gènere, però també a altres grups com els residents en entorns disseminats o que viuen en residències col·lectives, com ara presons o asils. Aquests supòsits reclamen una adaptabilitat del registre o de les formes de captació de la informació, atès que, d’altra manera, s’estaria introduint formes de discriminació que afectarien a l’accés als drets bàsics per part de persones especialment vulnerables, com, d’altra banda, ja s’ha manifestat en alguns estudis sobre les situacions que es produeixen de facto [vegeu per exemple en el cas de l’accés als serveis de salut, a Cernadas (2009 i 2010)].

 

En cap altre registre administratiu es manifesta tan clarament la necessitat de tenir sempre present la identificació dels números amb els casos particulars, amb la personificació de cada assentament estadístic, en tant que el Padró ha de seguir la realitat, ha de permetre descriure-la, no crear-ne una de diferent, ha d’evitar la invenció de situacions i s’ha de centrar en les persones. que es localitzen en aquell territori. D’aquí una crítica a la que s’ha de respondre amb una certa flexibilitat estadística pel que fa a l’adaptació de l’estructura de la captació de la informació a les realitats personals que es pretenen conèìxer i a les que s’ha d’assegurar, per molt diverses i rares que siguin, el seu encabiment en una imatge fidedigna de la ciutat.

 

 

Off the record...

 

El Padró d’Habitants és una institució genuïnament espanyola, ja que no existeix formalment en cap altre país i, per tant, no és directament extrapolable. Existeixen padrons d’habitants d’iniciativa municipal, paral·lels als censos històrics des d’almenys el segle XVIII, malgrat no és fins als inicis del següent que es poden trobar padrons realitzats seguint una estructura similar (comparable), i principalment amb un objectiu fiscal i de reclutament militar (lleves). Es començaren a formalitzar d’una manera uniforme, oficial i obligatòria des de 1823 (vegeu Decret de 3 de febrer de 1823, que aprovava la Instrucció per al govern econòmic-polític de les províncies, pel qual s’encarregava als ajuntaments la formació del cens de població seguint les indicacions del govern central, i l’elaboració en el mes de gener de cada any del padró general per al govern i administració del seu municipi, a l’objecte de "policia, de seguretat i ordre de repartiment de contribucions i càrregues i dels allistaments per a l’exèrcit permanent i per a les milícies nacionals"; aquesta també és la norma que possibilitaria la generació del Registre Civil), malgrat amb anterioritat ja hi havia normes parcials que obligaven els ajuntaments a empadronar la població, com el Decret de Policia de 1822, que incloïa un capítol dedicat a "la divisió dels pobles i formació de padrons", pel qual les corporacions municipals havien de procedir a la numeració de les cases i retolar els noms dels carrers i a formar tots els anys "un padró general, en el qual s’anotarà cada un dels veïns amb les persones de la seva família, criats i dependents que habiten dintre de la seva casa o accessòries a aquella, expressant en l’assentament els seus noms i cognoms, pàtria, edat, estat, classe, ofici o destí i temps de la seva residència en el poble". Aleshores els padrons ja havien de comprendre tots els habitants, incloent els estrangers, els habitants que "residien extramurs, o en els convents, presidis, etc"; això és tothom [vegeu per a seguir el fil històric del desenvolupament dels registres de població els interessants estudis de García Pérez (2007) i de García Ruipérez (2012), de llavors fins a les successives lleis de bases de règim local que inclourien finalment l’obligatorietat dels ciutadans d’estar registrats i que definirien el padró (1945) com "instrument públic i fefaent a tots els efectes administratius" o com "la relació qualificada dels habitants d’un terme municipal"].

 

 

Referències bibliogràfiques

 

OLIVÉ FIGA, Josep F., El padró d’habitants, Sessió per a treballadors municipals, Escola d’Administració Pública de Catalunya, 15/09/2023, ppt 28 pp.

 

CERNADAS RAMOS, Andrés, “Desigualdades en salud e inequidades en el acceso a les a los sistemas sanitarios públicos. Los colectivos socialmente desfavorecidos en Barcelona”, a Economía y salud: boletín informativo, vol. 22, n. 64, 2009, pp. 6-7.

 

CERNADAS RAMOS, Andrés, La salud y el acceso a los sistemas sanitarios públicos: desigualdades e inequidades, Madrid, Síntesis, 2010, 306 pp.

 

GARCÍA PÉREZ, María Sandra, “El padrón municipal de habitantes. Origen, evolución y significado”, a Hispania Nova: Revista de historia contemporánea, 7, 2007.

 

GARCÍA RUIPÉREZ, Mariano, “El empadronamiento municipal en España: evolución legislativa y tipología documental”, a Documenta & Instrumenta, 10, 2012, pp. 45-46.

 

PONCE SOLÉ, Jordi, & ORIO SALLENT, Amaya, El dret a ser empadronat i la bona administració, Santa Coloma de Gramenet, FòrumSD, 2019, 79 pp.

 

 

XAVIER MUÑOZ TORRENT, Servei d'Estudis i Observatori de la Ciutat, Ajuntament de Terrassa