La transformació dels polígons industrials. El cas de Badalona

Després d’un important passat industrial del que encara en queda herència, l’activitat econòmica general de Badalona i dels seus polígons industrials ha seguit lògicament la tendència cap a la terciarització de les economies del món occidental. Aquesta tendència es pot explicar a partir de 2 factors principalment:

Primer, per un costat un menor pes de la indústria en l’ocupació derivat de l’externalització de serveis i de la intensificació en l’ús de tecnologia. Aquest fet mereixeria una reflexió en un altre article ja que considerem activitat terciària aquella que està directament generada per la indústria, com és el cas de moltes enginyeries malgrat que sigui una activitat externalitzada en un edifici d’oficines.

En segon lloc, pel desplaçament de les activitats industrials més contaminants o de major consum de sòl cap a àrees menys urbanes en primer lloc, i cap a altres continents més recentment.

En aquest sentit, si a finals dels anys 80 el sector industrial de Badalona encara representava al voltant del 30% de l’ocupació, avui aquesta xifra s’ha reduït al 14%, i és similar a la de la resta de les economies occidentals. Aquest procés general de terciarització ha anat acompanyat de grans transformacions territorials i urbanístiques tant als barris com al centre de les nostres ciutats, però a Badalona s’ha caracteritzat també per un important procés de descontaminació i recuperació pública de l’àrea del litoral, la qual ha esdevingut una de les àrees amb més potencialitat de futur.

En el marc més específic dels polígons industrials, les noves activitats terciàries que han desplaçat a la indústria estan lligades a activitats que es volen ubicar en polígons a prop de les zones urbanes, les quals són activitats econòmiques molt lligades al consumidor final i amb menys valor afegit, principalment en el sector de la distribució, amb el cas més paradigmàtic dels magatzems xinesos al polígon Sud de Badalona. O en el pitjor dels casos, la pressió urbanística pot acabar amb l’activitat econòmica desplaçant-la a altres àrees menys cèntriques de l’àrea metropolitana amb el perill de convertir les ciutats més properes a Barcelona capital en zones únicament residencials, accentuant així la manca d’activitat econòmica en el municipi i de rebot les carències en la seva fiscalitat, o bé perpetuant l’etern problema dels llargs desplaçaments diaris del centre cap a la perifèria per motius laborals. És per superar els problemes que genera aquest model que des dels anys ’70 els acadèmics més avançats han  començat a parlar de “ciutat compacta”.

 

Seguint a Miquel Barceló en el seu article La nova ciutat del s. XXI, “...la ciutat actual és el resultat natural d’un sistema productiu, el que correspon a la segona revolució industrial del segle XX, amb un sistema econòmic basat en la producció industrial, un sistema de mobilitat basat en el vehicle automòbil i el motor de combustió interna, i un sistema energètic basat en l’electricitat i en els derivats del petroli, determinant un urbanisme que porta a la ciutat dispersa, a l’especialització d’usos urbanístics, a la creació d’espais d’activitat econòmica basats en l’expansió del polígon industrial situats fora de les ciutats, etc. Però actualment estem en ple procés de canvi del sistema productiu, cap a un nou model en el que la fàbrica industrial tradicional es transforma en una cadena de valor global. La innovació és el factor clau de la competitivitat, aquesta innovació surt del coneixement i la creativitat, el talent de les persones; persones que volen viure en una nova ciutat. Actualment ens trobem en un moment de transició, amb un sistema energètic en crisi i en ple procés de transformació, davant la necessitat d’un nou model de mobilitat, un canvi cultural profund que porta per exemple a primar el valor de l’immaterial sobre el de l’objecte físic, etc. Tots aquests factors, provoquen una gran revolució econòmica i social, que comporta la necessitat d’un canvi radical en la manera en que s’ha plantejat fins ara l’urbanisme a casa nostra, i arreu del món...”.

Què es pot fer des dels ajuntaments i el sector públic per anar cap al model de ciutat compacta?

No tots els polígons tenen la mateixa problemàtica ja que aquí ens estem referint a aquells que han quedat integrats, o millor dit rodejats, per la trama urbana. Altres polígons industrials ja funcionen bé, i el que necessiten és simplement cuidar el nivell de serveis que ofereixen o implementar nous serveis en matèria d’innovació o internacionalització, per exemple. I finalment tenim altres polígons que s’han desenvolupat a remolc de la bombolla immobiliària, que han quedat buits i sense cap perspectiva de ser ocupats significativament, i que no quedarà altra opció que tancar-los i recuperar el terreny per a altres usos.

En el cas dels polígons que s’estan transformant en residencials o bé corren el perill d’acabar així, no només l’evolució macroeconòmica i la pressió del mercat immobiliari expliquen aquest fenomen, sinó que també hi hem de cercar alguna causa relacionada amb la manca de planificació de les administracions.  Cal un lideratge públic decidit, basat en els nous criteris de centralitat, per avançar cap a la nova ciutat del segle XXI i transformar els polígons en àrees mixtes d’activitat que aprofitin les potencialitats locals, especialment en els tipus de polígons als que ens referim. Per aconseguir-ho és necessari repensar el planejament urbanístic i promoure canvis que ens permetin combinar diferents usos dins l’àrea dels polígons industrials que ja hauríem d’anar anomenant Espais d’Activitat Econòmica tenint en compte el nou model de ciutat compacta.

Aquest canvi de la normativa del pla general metropolità i concretament en el seu epígraf 22b que limita l’edificabilitat en vertical i el tipus d’activitats que s’hi poden ubicar, i que són la indústria manufacturera i els magatzems de distribució, ens permetria la captació de noves activitats de serveis avançats i amb un ús més intensiu de tecnologia. En definitiva amb més valor afegit. Hem de ser conscients que els polígons situats en la trama urbana, com és el cas de Badalona, difícilment atrauran indústria manufacturera, tot i que puguin mantenir la que encara s’hi allotja, que malgrat que no és poca, va paulatinament a menys per la dinàmica de preus del mercat. Però quan es tracta d’empreses intensives en tecnologia i coneixement molts altres factors intervenen en la decisió de localització de les empreses, com ara la necessitat de mà d’obra formada, una bona xarxa de transport públic o un entorn urbanístic no degradat i amb els serveis i equipaments que requereix la vida urbana actual com poden ser escoles, vivenda propera, o zones verdes entre d’altres.

A Catalunya tenim un bon exemple del tipus transformació que proposem amb el desenvolupament del barri 22@ de Barcelona, on es va reconvertir sòl urbà obsolet a partir d’aquest model basat en la barreja d’usos i activitat terciària avançada.  Una transformació que tot i que no es va executar en la seva totalitat, ja s’està convertint a nivell mundial en un model de referència de transformació urbana i de creació d’un districte d’innovació. 

És aquest model el que des de Badalona volem seguir a fi de reconvertir els polígons Sud i Nord en una continuïtat natural del districte 22@. Però cada aplicació del model ha de saber explorar la seva singularitat i en el cas de Badalona tenim algunes fortaleses que hem d’aprofitar doncs el moment és òptim per fer-ho. Ens referim a la visió integrada que a nivell internacional es té de Barcelona i la seva àrea natural d’influència, a l’excel·lent ubicació d’aquests polígons davant del mar que els hi confereixen uns elevats estàndards de qualitat de vida, i a la xarxa de metro i tren que els comunica. Però també a les possibilitats d’especialització econòmica que ens dóna la indústria que encara s’hi ubica i que representa entre el 35 i el 40% de l’ocupació principalment en els sector Metall-mecànic i Químic-farmacèutic. 

Per acabar voldria mencionar també el principal repte que la nostra singularitat ens obliga a marcar-nos, i que no és altre que aconseguir que aquest procés de transformació urbana arrossegui també, i de manera definitiva, la transformació i la integració social dels barris de Sant Roc i La Mora, alineant el sistema educatiu de les escoles que s’hi ubiquen en aquesta transformació econòmica, i evitar a la vegada processos de gentrificació urbana.

 

 

La transformació d’aquest dos polígons és l’oportunitat per definir la transformació urbanística, l’estratègia econòmica i la integració social de Badalona en els propers 10 anys. De tot plegat esperem tenir novetats en properes comunicacions.