La dimensió internacional de la xarxa El Perfil de la Ciutat

Parlar de la dimensió internacional d’una xarxa de cooperació intermunicipal pot resultar quelcom obvi: la vocació internacional d’un servei o d’una xarxa dependrà de la dimensió política que en aquell sentit hagi adoptat la seva ciutat o les ciutats que hi participen o els seus governs! I, avui en dia, quina ciutat que s’apreciï no ha manifestat d’alguna manera la seva dimensió internacional?: En la globalitat de la circulació dels capitals inversors o en la interdependència d’aquell capital? En la globalitat de les relacions humanes i de la seva mobilitat i de la seva mobilitat en autopistes, aeroports o xarxes ferroviàries? En la globalitat del coneixement i també d’un extrem sentit de la competitivitat o de la col·laboració o solidaritat entre territoris i persones, situats ja en economies de xarxa? [1]

 

En el nostre cas, en diferents ocasions s’ha posat de manifest abastament com els observatoris-membre de la xarxa El Perfil de la Ciutat són eines extremadament útils per a generar coneixement necessari per al decision-making, especialment en matèria de qualitat de vida, i també per a la transparència de l’organització municipal i per a la difusió general de coneixement sobre el municipi cap a la ciutadania. Però aquest també serveix per a “vendre” la ciutat i posar-la en el mercat global, per fer marketing de ciutat, especialment quan els mercats es desenvolupen des de llocs que generen economies locals, reflectides en la seves activitats més diverses. El coneixement sobre la ciutat també és un instrument del marketing dels llocs, fins i tot per a construir les denominades “marques de ciutat”, allò que freqüentment es coneix com “polítiques de projecció de la ciutat” o allò que en alguns sectors més exquisits denominen “diplomàcia municipal” (és a dir, una acció externa que, per exemple reportava per a una ciutat com Terrassa ja fa més 10 anys la participació en una cinquantena de xarxes de cooperació (15 de les quals europees)[2]), i que ha dut fins i tot a pensar en geopolítiques de ciutats com a peça clau de les relacions transnacionals.

En articles de premsa recents es posava sobre la taula que, a hores d’ara, el 78% de la població europea es localitza ja en ciutats, generant més del 85% del PIB del continent. Les repercussions d’allò local sobre una concepció del global són doncs evidents, o el que és el mateix: l’economia “radica” principalment en els entorns urbans i s’irradia des d’aquells. I ja no estem parlant només de les grans ciutats metropolitanes.

En aquest sentit és bo recordar el munt d’anàlisis que sobre la dimensió extraterritorial de les accions locals s’han elaborat des de perspectives socials, com les que als anys 80 destacava Edward Soja en els seus estudis sobre la ciutat postmoderna, que d’alguna manera entroncaven amb allò que en Milton Santos reconeixia d’una forma ben senzilla: la complexitat de l’anàlisi augmenta quan l’escala és més gran, és dir, quan més ens apropen a l’escala humana l’anàlisi es complica més, i més es diferencia, la qual cosa suposa treballar en una perspectiva eminentment local si realment es vol conèixer quines són les repercussions de l’activitat humana. És aquesta complexitat la que, com a subtil transfons, estructura el territori i que provoca, en un entorn on les fronteres del proteccionisme s’esvaeixen, l’estructura de relacions a nivell mundial, que dóna pas a una estreta xarxa de relacions entre “punts”, entre comunitats de persones que prenen decisions: per exemple, persones innovadores que generen continguts o productes, que poden tenir ràpidament repercussió més enllà dels territoris estrictes, exercint en conjunt o per separat una projecció externa, que les situa en el mapa mundial, seguint diferents atributs, àdhuc més enllà de qualsevol jerarquia territorial. I és aquesta complexitat, aquest transfons profund, allò que cal conèixer per entendre les relacions que es produeixen a altres nivells, perquè en són part i li donen forma. Aquestes relacions econòmiques i socials se generen en els llocs i en són protagonistes persones (i les seves circumstàncies). De fet, de sempre, tota acció tendeix a projectar els seus efectes més enllà del seu àmbit estricte, i algunes amb molta repercussió.

És lògic pensar que el desenvolupament d’una dimensió internacional de les ciutats desperti la necessitat de conèixer a fons la competència o els possibles socis i es reflecteixi en les seves necessitats d’informació; d’aquí el paper clau també dels observatoris en la internacionalització de les ciutats. Disposar de la informació i del coneixement estratègic és una necessitat, un requeriment universal per al desplegament d'una governança intel·ligent de les ciutats en un marc que va més enllà del seu propi territori.

Si gratem en la història recent, ens poden venir al cap actuacions amb una perspectiva de projecció de ciutat, que, de fet, van ser l’espurna per atiar, entre d’altres focs, la necessitat dels municipis de dotar-se d’informació i coneixement, que permetés situar-se en un entorn comparatiu, competitiu i/o col·laboratiu més enllà d’encotillats d’administracions superiors; això és de possibilitar un benchmarking mundial dels llocs i del seu paper en determinades centralitats.

 

D’una banda, cal mencionar la creació, a mitjans anys 80, d’Eurociutats, xarxa impulsada entre d’altres per la Barcelona maragalliana, que requerí d’una gran dosi de sistematització de la informació clau de la ciutat (aquella informació que es creia necessària que altres ciutats coneguessin), però també la necessitat de disposar-ne sobre les altres ciutats, per, al cap i a la fi, determinar una base d’estadístics, d’indicadors i d’estàndards d’aquells [3].

Eurociutats generà de bell nou estudis de benchmarking entre ciutats, llavors amb la poca informació sistematitzada i homogènia en les fonts, però que poc o molt permetia a aquelles mesurar-se i situar-se mitjançant la comparació, generar rànkings, però també, a la vegada, definir objectius molt lligats amb una estratègia clara de desenvolupament econòmic i de qualitat de vida urbana en un entorn que llavors s’identificava fonamentalment amb una competitivitat entre territoris però que també havia de fomentar les joint-ventures i la cooperació, com ho foren les grans aliances de les ciutats no capitals, que havien de repercutir en la millora el benestar de la gent que hi vivia.

Fins i tot podríem anar més enrere, en la mateixa constitució del programa l’agència UN Habitat, iniciat a finals dels anys 70 (1978), que també maldava (i malda) per una evolució intel·ligent dels assentaments humans, i on també es reclamava la necessitat d’informació de base per mesurar les condicions de vida dels ciutadans en aquells assentaments.

Aquesta necessitat d’informació clau, i que esdevé universal per a les ciutats, és la que generà d’entrada l’organització de departaments dedicats a la sistematització de  la informació sobre el municipi (no només la generada des del municipi) i la fessin comparable amb altres entorns. Aquesta fou una tasca que entomarien més modernament els observatoris, molt especialment en ciutats mitjanes.

Partim, per tant, d’un origen internacional dels observatoris, que es lligava amb l’assaig noves formes de planificació estratègica, les que havien de complementar en l’entorn urbà a la planificació urbanística clàssica i, en general, a la planificació al llarg termini.

Com bell precedent del que estic dient, l’informe preliminar encarregat per a la creació de l’Observatori Econòmic i Social de Terrassa[4] s’iniciava precisament per aportar detalls singulars sobre les experiències de ciutats com Milà o Poitiers sobre com organitzaven aquelles els seus serveis d’informació, com matèria primera per al guiatge de la planificació en si mateixa, però també de com, en un grau més avançat, es posava a l’abast aquella informació per als possibles visitants (turisme) o inversors (economia global, atracció de capital forani, etc).

La dimensió internacional dels observatoris la trobem, doncs, d’origen i en essència com a una resposta necessària a la promoció de les ciutats. I aquesta dimensió es dispara a partir de desenvolupament de la planificació estratègica als anys 90. No hi ha planificació sense informació (i no és només per a justificar accions!!), i ja no és només matèria per a l’organització de l’administració pública, sinó que esdevé essencial també per al debat ciutadà i per als debats de política regional. No hi poden haver polítiques públiques intel·ligents sense informació estratègica. I és en aquesta funcionalitat es desenvolupen la majoria dels observatoris que avui coneixem.

El primer, amb tota probabilitat, a Catalunya, hagi estat el que constituí a l’entorn del Gabinet de l’Alcalde de Barcelona (que aleshores funcionava com un autèntic centre d’intel·ligència municipal), sota la direcció de la sociòloga Narcisa Salvador, que va ser qui, de fet, va orientar un primer tableau d’abord, que es denominà talment “Perfil de la ciutat” i que, en un moment donat es posà lliurement a l’abast d’altres municipis, que alguns vam trobar excel·lent i immediatament vam versionar per a les nostres ciutats, en funció de la informació registral disponible.

Fou també per iniciativa d’aquell Gabinet que, l’any 1997, juntament amb l’Instituto Nacional de Estadística i l’Eurostat, s’organitzà a Barcelona una conferència internacional, la Taula rodona sobre la qualitat de vida en les ciutats i les regions d’Europa, on es va fer pública i notòria la necessitat de disposar, a nivell europeu, estadístics i indicadors de la qualitat de vida a les ciutats, comparables, simplement perquè no n’hi havia, denunciant una clara mancança a l’hora de dissenyar iniciatives comunitàries a nivell per dessota de del NUTS III en el capítol de les polítiques regionals i urbanes europees. D’aquell congres en derivà un programa específic adreçat a disposar d’aquella informació bàsica que permetés la generació d’una banc de dades europea, l’Urban Audit, amb una clara vocació d’aplicació al seguiment de les polítiques urbanes.

Els municipis mitjans de la segona corona barcelonina vam aprendre ràpidament la lliçó i ens apuntàrem –aprofitant fons disponibles d’altres programes europeus- a generar el que aleshores denominàrem [literalment]  El Perfil de la Ciutat. Indicadors bàsics de qualitat de vida a les ciutats mitjanes europees, seguint el model de Barcelona, de baix a dalt, i tractant de compatibilitzar-ho amb els patrons que s’estaven gestant des de l’Urban Audit. I va ser aleshores que es feu palès clarament que la finalitat principal dels observatoris era la mesura i el monitoratge de la qualitat de vida de les ciutats a las quals es devien (1998)[5].

Curiosament la primera edició de l’Urban Audit es limità a les ciutats capitals d’estat i, per a l’Estat espanyol, a aquelles que tenien més de 500.000 habitants. El seu desenvolupament patí força entrebancs, entre d’altres la compatibilitat dels sistemes estadístics dels Estats, i molt en especial entre aquells de tradició britànica i els de tradició més napoleònica.

La nostra xarxa, que aleshores ja havia pres forma i havia començat a adoptar fórmules de benchmarking, només va poder relacionar-se com a observador del progrés de l’Urban Audit. En tant que grup de ciutats mitjanes, va seguir endavant desenvolupant el seu propi tableau d’abord amb la informació disponible, i inicialment per a les 10 ciutats que es mostraren interessades, que es constituïren formalment en xarxa, de caràcter tècnic, mitjançant la signatura d’un conveni singular (23 d'abril de 2002).

L’experiència també resultà interessant per a d’altres xarxes que treballaven bateries d’indicadors enfocades a la gestió pública municipal, més relacionades amb el control de gestió i l’avaluació, amb els quals el nostre projecte podria ser perfectament compatible. Tan és així que els primers resultats del projecte del Perfil de la Ciutat van quedar integrats en els debats i treballs de la Fundació Carles Pi i Sunyer, que explícitament reconeixia el projecte, i en  el manual que aquella fundació publicà vers una Proposta d’Indicadors de gestió de serveis públics locals [6], en el qual hi participaren ciutats de tot l’Estat.

Simultàniament, a inicis de segle, l’interès per al Perfil de la Ciutat es traspassà a altres municipis europeus i es presentà una sol·licitud de subvenció d’un projecte el V Programa Marc de Recerca de la Unió Europea, juntament amb les ciutats de Örebrö (Suècia), Torí i Prato i la seves àrees industrials (Itàlia), Heraklion i un grup de ciutats cretenques (Grècia) i Besançon (França), així com amb el suport de sengles centres universitaris i de cambres de comerç, patronals i sindicats. No hi va haver sort en el repartiment, però la repercussió pel que fa a la difusió i aprenentatge fou certament interessant i beneficià notablement la metodologia de la nostra xarxa que seguí endavant sota el nom LifeProfiles i s’amplià amb l’aparició de noves propostes, formant de facto un grup d’estudi amb tècnics de la província de Gelderland i el municipi d’Arnhem (Holanda) i el comptat de Torfaen (Gal·les), que s’allargà uns quants anys més, tot i la inexistència de cap finançament europeu (malgrat vam estar convidats a l'establiment d'altres projectes relacionats amb la mesura de la cohesió social i l'equitat)  [7].

D’una manera pràcticament simultània (segurament seguint el mateix corrent per la disponibilitat de dades) també vam intervenir en accions derivades d’estratègies de ciutat famoses com la Carta d’Aalborg o la Resolució de Hannover [fixeu-vos: iniciatives preses per poders locals] per tractar de mesurar la sostenibilitat, que es va impulsar per una Eurocities ja molt més organitzada, sota el títol de Sustainable Cities’ European Common Indicators, projecte que no va estar mancat de dificultats i controvèrsia, per tal com cap dels socis va poder respondre íntegrament als 10 indicadors amb els que es va resoldre aquella base [8].

Amb el temps, i amb la inclusió a la UE de més Estats-membre, es posà encara més de manifest la necessitat de dotar-se d’aquella informació bàsica sobre els municipis, a nivell d’Europa. Les versions posteriors de l’Urban Audit milloraren la seva metodologia i el seu abast, passant de mètodes d’enquesta als municipis (que iniciament proveïen directament la informació) a basar-se finalment en la informació disponible en els Instituts Nacionals d’Estadística, que la faciliten voluntàriament. L’Urban Audit ha acabat diluint-se en un capítol específic de l’Eurostat, anomenat Cities [9].

 

També hi ha d’altres accions paral.leles i complementàries, per exemple les accions emparades sota el programa ESPON, que ha donat un pas més en la creació de coneixement, generant també bases de dades i instruments molt interessants a tenir en compte en l'esfera local, i amb el que també hem col·laborat ocasionalment en matèria de competitivitat, cohesió i governança, aportant el parer del nivell local en polítiques més radicades en l’estrat regional [10].

Amb tot, aquest procés, no se centra només en el número, sinó en la lectura que des de les ciutats es pot fer de l’estadística, en tant que la funció dels observatoris és “posar cara als números”, arribant-los a identificar a les persones, empreses, problemes, situacions ben properes a l’administració local, amb la finalitat d’actuar o de proposar actuacions. o, dit en altres paraules, “observar per actuar”: el coneixement com a pas necessàriament previ a la presa de decisió i a l'execució de polítiques públiques [11].  Amb això s’albira que la informació només és la matèria primera a transformar pels observatoris en coneixement útil i estretament lligat amb apropar la realitat més humana a l'anàlisi política.

Malgrat tot, malgrat els avenços, encara es posa de manifest que:

• La informació disponible segueix patint de desajustos en l’homogeneïtat de les estadístiques, de forma que les ciutats siguin perfectament comparables en els diferents aspectes que es necessiten, i que es disposi de les sèries completes. Per tant, cal aprofundir en metodologies estandarditzables que permetin superar aquests desajustos.
• En el sistema estadístic europeu no hi ha informació fidedigna per a ciutats per dessota els 50.000 habitants, quan està comprovat que gran part del pes de les economies es desenvolupen en ciutats petites.
• Cal fer èmfasi en l’aprofitament i la usabilitat de la informació, per part de qui ha de prendre les decisions. Els observatoris esmercen grans dosis de pedagogia i de comunicabilitat per a l’efectiva transferència del coneixement generat als decisors. No es valen només de bons professionals de la captació i de l’anàlisi de les dades, sinó també de bons comunicadors, que dominin l’art de la concisió, que faciliti la circulació de la informació en tota la cadena de valor de les polítiques públiques. De fet el sistema estadístic no posa èmfasi en el rol dels protagonistes del film, que són les persones, i és especialment important veure el panorama des de totes les perspectives.

 

Això suposarà la participació dels observatoris en la generació de productes de fàcil comprensió i també en la formació mateixa del personal de les administracions locals, perquè el coneixement se generi, corri i s’utilitzi. No basta només l'aplicació de la tecnologia de gabinet, que ajuda, però no és la pedra angular de la circulació, debat i col·laboració en matèria d’informació estratègica. I en els més de 25 anys de dedicació dels observatoris i els gairebé 20 de les activitats de contrast de resultats del Perfil de la Ciutat, en els alts i baixos de les economies locals, han permès una expertesa que entenem que ha de ser molt útil transferir cap a altres ciutats del món tractant també de rebre reaccions en forma d’inputs que millorin els nostres sistemes i, per tant, l’aprofitament de la informació en cadascun dels sistemes territorials de presa de decisió, que ha de redundar necessàriament en la millora de la reflexió prèvia a aquella presa de decisió i també en l’avaluació de processos i resultats.

 

Així ho va considerar el Banc de Bones Pràctiques de Governs Locals que al 2010 reconeixeria el paper dels observatoris i molt en especial de la xarxa El Perfil de la Ciutat en la mesura de la qualitat de vida i la sostenibilitat i en la utilitat de les seves actuacions en xarxa. I així ho ha considerat també, aquest mateix any 2017, la Unió Europea, atorgant un Urbact Award a la xarxa (a través de la Ciutat de Terrassa) [12], que ens anima a recobrar les accions de la transferència de coneixement i de metodologies en matèria d’ús de la informació pública per a objectius que aportin valor a la comunitat, i a recuperar més obertament la projecció exterior i un discurs universal de les metodologies: accions que permetin aquella transferència en xarxa ja a nivell continental i també avançar en projectes nous que ens possibilitin aprendre des d'altres iniciatives en el mateix camp de la gestió del coneixement i fins i tot innovar a partir d'aquelles; una innovació que al cap i a la fi també ha de promoure noves visions en les estratègies de ciutat. 

 

Xavier Muñoz Torrent, Observatori Econòmic i Social i de la Sostenibilitat de Terrassa