La complexa identificació dels habitatges buits

Per a dur a terme polítiques d’habitatge o de planificació urbanística resulta fonamental conèixer el parc d’habitatges del municipi i, a partir d’aquí, un aspecte essencial és saber distingir entre pisos ocupats i pisos buits. Previ en aquesta anàlisi, cal definir un seguit de termes que, a priori, podrien semblar trivials. Si tan sols es pretén fer una diagnosi superficial, no cal gastar gaires energies en definir de forma acurada els conceptes a treballar. Però en cas de requerir una diagnosi ben precisa, caldrà fer una aturada a l’estació de les definicions.

Abans d’entrar a determinar si un habitatge és ocupat o buit, cal definir habitatge. En aquest debat caldrà aclarir si un infrahabitatge compta com habitatge. De la mateixa manera, també caldrà determinar si compten com a habitatge els que es troben en mal estat, en un estat deficient o en un estat ruïnós. També s’haurà d’aclarir si els pisos en els quals es duen activitats econòmiques (despatxos d’advocats o dentistes, per citar un parell d’exemples) han de ser considerats habitatges o oficines. En cas de no comptar-los com a habitatges, resultarà que mentre el pis primer segona d’un edifici és un habitatge, el segon segona no ho és ja que acull un despatx de logopèdia.

Un cop definit habitatge, es podrà encetar el delicat desglossament entre ocupats i buits. S’ha de tenir en compte que és essencial saber perquè es vol fer el desglossament ja que no és el mateix estudiar l’ocupació del parc d’habitatges per conèixer aspectes de la mobilitat de la població, gestionar les escombraries o identificar pisos buits com a potencials habitatges per eventuals necessitats de serveis socials. Si bé la definició d’habitatge semblava més o menys evident, la definició d’habitatge ocupat és més complexa. Es pot anticipar que resulta impossible comptar en stricto sensu els habitatges ocupats (o buits) només mitjançant l’anàlisi de bases de dades. La tasca de visualització de pantalles ha de ser complementada amb treball de camp.

Tibant de les dades que el responsable de l’observatori d’un municipi pot obtenir des de l’ordinador, es trobarà que hi ha un cert número d’habitatges, un cert número de famílies empadronades en aquests habitatges i un cert número d’activitats econòmiques que es duen a terme des d’habitatges. No es pot garantir que els pisos amb algun empadronat o que acullen alguna activitat econòmica siguin pisos ocupats. Es podria donar el cas, i de fet es dóna sovint, de pisos que tenen alguna persona empadronada sense que hi resideixi ningú en ell. També es dóna sovint el cas invers de pisos sense empadronats que estan ocupats, per exemple per estudiants.

En localitats que encara que no siguin pròpiament d’estiueig també es troben pisos que són propietat d’algú que hi va de tant en tant. Amb només dues categories es fa difícil saber on s’ha de classificar un pis que és visitat un parell de caps de setmana per mes. És aquest un pis buit o ocupat? Com detecto aquesta mena de pisos? I els pisos que acullen estudiants que no s’empadronen? I els pisos amb residents il·legals? La resposta a la primera pregunta és deixar de banda la dicotomia pisos ocupats / pisos buits i incrementar el número de categories. La gran dificultat rau, aleshores, en com detectar a quina categoria pertany cada pis.

Un axioma habitual de les ciències naturals diu: ‘on hi ha aigua hi ha vida’. D’aquest axioma es deriva que un pis on es consumeix aigua és un pis amb vida, és a dir, un pis que no està buit. Els observatoris d’alguns municipis calculen el nombre d’habitatges buits a partir dels comptadors d’aigua. Els pisos que no registren consums d’aigua són pisos sense vida, pisos buits. Però aquest sistema tampoc acaba de ser del tot fiable en algun municipi, entre d’altres coses perquè alguns edificis vells del nucli antic disposen d’un sol dipòsit d’aigua per tot l’edifici tenint contractat només un comptador d’aigua.

 

Ramon Culleré Responsable de l’Observatori de l’Ajuntament de Manresa