L’equilibri existencial dels indicadors

Fa dècades que, des d’àmbits academicistes, es predica la importància de recolzar les teories amb dades. El discurs ha arrelat i, a dia d’avui, resulta inèdit trobar argumentacions sense dades. Però no qualsevol dada és bona.

La seqüència lògica per elaborar un argument passa per obtenir, en una primera fase, les dades i, a partir d’aquestes, deduir unes conclusions. En la pràctica, però, resulta habitual fer el procediment invers. Primer s’escriuen unes conclusions i després es cerquen unes dades que les recolzin. D’aquesta manera, s’escodrinyen els números fins que aquests, exhausts, acaben dient el que l’amo vol que diguin. Els que treballen d’aquesta forma acostumen a fer un ús indegut de dades i indicadors.

Una virtut dels indicadors és que siguin senzills, però que siguin senzills no garanteix que l’indicador sigui bo. I un defecte dels indicadors és que siguin excessivament complexos. L’indicador complex en excés pot arribar a il·lustrar, però quan resulta de difícil comprensió esdevé un indicador inútil.

A dia d’avui coexisteixen dos corrents de pensament en auge. El primer corrent defensa els indicadors senzills. Els seguidors més fervents d’aquest corrent es caracteritzen per fer ús i abús d’indicadors tan senzills que esdevenen absurds. El segon corrent treballa amb indicadors ultracomplexos; els seus estatuts acaben sent farragoses notes metodològiques.

Un corrent alimenta l’altre. I, al mateix temps, un corrent contraresta l’altre. El dels senzills ve esperonat per l’animadversió a indicadors incomprensibles. I els seguidors dels indicadors complexos venen esperonats per la proliferació d’indicadors excessivament senzills. Tant la filosofia de la senzillesa com la de la complexitat guanyen adeptes. Els equilibrats, cada cop menys, són espectadors del partit de tennis que juguen els dos corrents mencionats.

Consultores privades dominen el corrent dels generadors d’indicadors d’alta sofisticació, ja que aquesta pràctica els permet una doble facturació: una primera per elaborar l’indicador i una segona per explicar-lo en una ponència. Aquests indicadors són, en el millor dels casos, efímers, en el sentit que només s’entenen, si s’arriben a entendre mai, en el moment en el qual el conferenciant explica les vicissituds de l’indicador. Però, engolits els dos croissants del pica-pica, ja ningú és capaç de recordar el significat de l’indicador.

Els seguidors dels indicadors senzills tendeixen a caure més simpàtics per la seva humilitat. El seu modus operandi és tremendament racional. Per exemple, són capaços de mesurar la presència a Internet a partir de cerques a Google. Així doncs, resulta que mentre en Ramon Culleré Córdoba té ‘aproximadament 2.040 resultats’, en Bill Gates en té ‘aproximadament 207.000.000 resultats’. Com que l’indicador sembla funcionar, pot ser aplicat per saber el posicionament a Internet dels municipis de la xarxa Perfil de la Ciutat. Basant-se en aquest indicador, es dóna una relació inversament proporcional entre la longitud del nom de la ciutat i la seva presència a Internet. Així doncs, Santa Coloma de Gramenet, Vilafranca del Penedès i Barberà del Vallès estan mal posicionats a Internet. Per contra, Vic està molt ben posicionada. Destaca que Vic i Girona tenen una major presència a Internet que no pas Catalunya.

 

Al final, tots dos corrents convergeixen en un punt. Cap d’ells no arriba enlloc, tots dos utilitzen indicadors inútils. Un indicador ha de ser tan senzill com sigui possible, però vàlid. Al mateix temps, un indicador pot ser sofisticat fins el punt que pugui ser entès de forma directa. El bon professional que genera indicadors ha de saber trobar un cert equilibri entre l’absurditat i la incomprensibilitat, entre la senzillesa i la complexitat.

Ramon Culleré

Responsable del Servei d’estudis de l’Ajuntament de Manresa