Demografia i literatura

L'associació entre obra literària i geografia és gairebé òbvia. El Quixot, l'Odissea, l'Ulisses de Joyce, per citar-ne només tres, són impossibles de llegir ignorant els seus recorreguts al llarg d'un lloc o llocs, i tant és així que l'itinerari que descriuen ha arribat a ser un veritable mapa cultural de cadascun d'aquests indrets que hi apareixen. La Manxa, Ítaca, Dublín... Qui pot trepitjar aquests territoris sense trobar tot allò que la ficció literària ha dipositat en els seus paisatges o recollit dels seus viatges?

Menys evident és trobar l’èmfasi d’aquesta relació en històries que fan una referència, simbòlica o no, a aspectes de la demografia, és a dir, als temes concrets de la natalitat, la mortalitat i la migració. Però bé que hi són, i moltes vegades, doncs tan important com el lloc és la gent que hi viu i els fets fonamentals de néixer i morir, o arribar i marxar, dualitats que sostenen els grans canvis de la vida humana.

Penso ara en Hamelin (Hameln), la ciutat alemanya que contracta un músic flautista per desfer-se d'una invasió de rates, probablement al·ludint a la transmissió de l'epidèmia que més vides va malparar al segle XIV, la pesta negra, pesta bubònica, la mort negra, que va deixar Europa assolada i que es transmetia per puces que transportaven les rates. Vet aquí que després el flautista es disgusta amb les autoritats ciutadanes, que no l'han pagat massa bé, i en venjança, amb la mateixa flauta i la mateixa música, igual que havia fet amb els rosegadors, s'emporta ben lluny als nens de Hamelin. D'aquesta manera el conte afegeix a l'enorme mortalitat general, la davallada en el nombre de nens nascuts i nens per néixer, produint un greu escapçament de futur.

Igualment, el tema de l’amenaça d’una natalitat zero és el marc on es desenvolupa El conte de la criada  (The Handmaid's Tale), distòpia escrita per Margaret Atwood i convertida en sèrie de TV  amb gran èxit, on es planteja com després de canvis radicals als E.U.A, s’instaura una dictadura totalitària. La població humana ha esdevingut pràcticament estèril i les dones que conserven la fertilitat són sotmeses a esclavitud i utilitzades per parir fills dels quals seran privades.

Invasió Subtil és un conte de Pere Calders que dóna nom a una recopilació de narracions d'aquest autor publicada a 1978. Es tracta d'una fantasia irònica, escrita en una època en què a Catalunya es començaven a veure molts turistes que venien del Japó. L'acció transcorre a Tossa de Mar, i la fama dels nipons en fotografiar i copiar-ho tot traspassa els límits de la realitat turística. Fins que arriba un moment que el narrador és incapaç de distingir un japonès que en tot sembla un català, d'un japonès original. És una migració fusionada a la perfecció, no es fa sentir, és subtil, i no es pot saber si els japonesos han acaparat o no els recursos econòmics nacionals. Hi ha un cert exorcisme en aquest conte —i el personatge que narra és un xic paranoic— un exorcisme relacionat amb les pors que es poden albergar respecte a una arribada massiva de gent, vinguda més o menys de lluny; però també hi ha una descripció amb tints humorístics del que ha passat històricament, i de com el prejudici davant l'estranger resulta ridícul tan aviat mirem una mica enrere i ens adonem que nosaltres mateixos som estrangers transformats, o ho són els nostres pares o els nostres avis, o el nostre cognom exsuda ressons fenicis, jueus o vés a saber que.

Calders té un altre conte clarament demogràfic, Zero a Malthus. En un futur hipotètic, s'ha inventat el "sèrum", una substància que manté sana qualsevol persona per sempre, és a dir, eternament, però no pot combatre l'envelliment. Com que el sèrum és àmpliament consumit, la superpoblació cada cop és més preocupant i les autoritats determinen que "... a qualsevol avi de 75 anys que no fos ni hagués estat de gran importància per la història de la humanitat se li aplicaria una mena d'eutanàsia." És clar, el protagonista del relat no pot deixar de pensar que ell és prou important per la història de la humanitat, però al final haurà de rendir-se als desavantatges d’un possible  índex de mortalitat inexistent, el zero a Malthus.

Hi ha dos llibres clàssics que fent ús metafòric de la migració de les aus ens mostren aspectes suculents d’imaginació geogràfica.  Es tracta de les obres de dues autores: la sueca Selma Lagerloff, premi Nobel de literatura l’any 1909, i autora del Viatge de Nils Horgerson, i Daphne du Maurier i el seu original relat -que Hitchcock va adaptar al cinema—Els ocells.

El viatge de Nils Horgerson, concebut com un llibre de text perquè els estudiants de primària suecs coneguessin la geografia i la història del seu país, es va convertir en un clàssic mundialment reconegut. Nils, disminuït en grandària, es veu obligat a acompanyar a unes oques silvestres en la migració a les fredes terres del nord. El viatge per tot el país comença al març i acaba al novembre. És possible percebre certa crítica de Lagerlöf a la migració de camperols a les ciutats, a causa de la falta de condicions per al seu treball, i la falta de reconeixement de diferents formes de veure el món, com passava amb l’estil de vida dels lapons vistos pel centre i el sud de Suècia. Lagerlöf va estar sempre molt interessada en aquests temes, en la defensa dels recursos de la terra i els drets dels ciutadans, pels quals va lluitar especialment quan l'esperit del nazisme començava a envair Europa.

Finalment, l'esplèndid conte de Daphne du Maurier, un poc edulcorat en la també magistral versió cinematogràfica, ens explica una situació dificilíssima de produir-se naturalment, però no impossible. Un canvi climàtic, en variar els corrents d'aire de la Terra, modifica el curs migratori dels ocells de manera que tots els ocells arriben a un mateix punt i es concentren com mai havia succeït abans. La força en el nombre que aquesta espècie aconsegueix altera el seu paper en el regne animal, ja que per primera vegada els ocells poden tractar d'acabar amb la dominant espècie humana.

Al relat, la família protagonista acaba tancada a casa, parapetada per murs d'ocells morts que esclaten quan es llancen contra l'habitatge, però els seus habitants no poden sortir mai més de casa. Exposats a la limitació de les provisions, s'entén que moriran atrapats. No poden "migrar".

En canvi, a la pel·lícula hi ha un final feliç, tot i que està inspirat en l'original. Si ho recordeu, els ocells que se salven al final són una parella de "periquitos" (en realitat són agapornis, també nomenats "inseparables") que des del principi es troben engabiats. Aquí, la família, la parella, protegint-se dels atacs exteriors a base d'amor i barrots, enarbora la bandera del triomf.

Realment són moltíssimes les històries que es podrien comentar aquí, però potser aquestes que he exposat són suficients per evocar la manera en què la creativitat humana ha reflexionat sobre els fenòmens de la demografia, inclús d'una de fantàstica, un mirall on reflectir les possibilitats de la realitat.

 

Déborah Puig-Pey

Observatori de l’Ajuntament de Manresa, Març de 2018

La teva valoració d'aquest article: 
Mitjana de valoració: 4.8 (6 votes)
Fes clic al següent botó per enviar-ho per WhatsApp

L'associació entre obra literària i geografia és gairebé òbvia. El Quixot, l'Odissea, l'Ulisses de Joyce, per citar-ne només tres, són impossibles de llegir ignorant els seus recorreguts al llarg d'un lloc o llocs, i tant és així que l'itinerari que descriuen ha arribat a ser un veritable mapa cultural de cadascun d'aquests indrets que hi apareixen." data-share-imageurl="http://www.perfilciutat.net/sites/default/files/images/blog/manresa_demografia_i_literatura.png">

Volem saber que en penses...

Sigues el primer en escriure un comentari